Tal dia com avui de l’any 1702, fa 322 anys, a Londres, moria Guillem d’Orange, que havia estat rei consort d’Anglaterra i Escòcia (1689-1694) i rei en solitari des de la mort de la seva esposa, la reina titular Maria II, fins al seu propi decés (1694-1702). Guillem, que regnaria com a Guillem III, havia nascut el 1650 a la Haia (Països Baixos independents) i era el fill i hereu de Guillem II d’Orange, stadhouder de les Províncies Unides neerlandeses, i de Maria Enriqueta Stuart, germana del rei Carles II d’Anglaterra.

Els stadhouder neerlandesos eren la màxima autoritat política i militar del país, i des que va ser creada aquesta figura (independència de les Províncies Unides, 1584) fins que va ser substituïda pel càrrec de monarca (1815), va ser hereditària. Per tant, Guillem, entre 1694 i 1702, va exercir simultàniament els càrrecs de stadhouder dels Països Baixos (com a successor del seu pare) i de rei d’Anglaterra i Escòcia (com a successor de la seva esposa). No obstant això, aquesta simultaneïtat no va implicar cap mena d’unitat política entre aquests dominis.

Durant la dècada de 1690, Guillem d’Orange es va erigir en el principal àrbitre de la política europea, fet que revela el poder creixent d’Anglaterra. En aquell moment, el monarca hispànic, Carles II, no podia engendrar descendència i la seva successió era el debat permanent de les cancelleries europees. Per una banda, Lluís XIV de França (que en aquell moment ja era el monarca més poderós del món) havia proposat el seu net Felip d’Anjou (que acabaria sent Felip V d’Espanya). I, per una altra, Leopold I d’Àustria i del Sacre Imperi havia proposat el seu segon fill, Carles d’Habsburg.

Molt abans que la cancelleria de Londres donés suport a Carles d’Habsburg, Guillem va proposar un candidat de consens: el jove Josep Ferran de Baviera. Però la prematura mort del candidat bavarès el va portar a presentar una segona proposta: dividir la monarquia hispànica. Felip d’Anjou seria rei de la Corona castellanolleonesa i d’algunes colònies hispàniques d’Amèrica (cediria part d’aquell patrimoni a Anglaterra i als Països Baixos), i Carles d’Habsburg seria rei de la Corona catalanoaragonesa (Catalunya, Aragó, València, Mallorques, Sardenya, Nàpols i Sicília).

El compromís de l’arxiduc Leopold d’Àustria que el seu fill Carles mai no seria proclamat hereu al tron de Viena i, per tant, que no es produiria una unió dinàstica austro-hispànica que desequilibraria el mapa europeu (tot i que acabaria regnant, si més no després del decés del seu germà gran Josep, 1711) i la inesperada mort de Guillem  (va finir a 52 anys per una pulmonia) va refredar aquesta proposta, que, inicialment, tenia el suport de gairebé totes les cancelleries europees (fins i tot, les de París i Viena la van considerar) i de les elits de la Corona catalanoaragonesa.