Tal dia com avui de l’any 1940, fa 85 anys, a Toledo (Castella la Nova-Espanya), moria Isidre Gomà i Tomàs (la Riba, Catalunya, 1869), arquebisbe de Toledo i cardenal primat d’Espanya, que durant la primavera i l’estiu de 1937 (en plena Guerra Civil espanyola) va negociar i impulsar la “Carta colectiva de los obispos españoles con motivo de la guerra en España”, que donava suport a la rebel·lió militar contra el legítim règim republicà. Aquest document va ser signat per tots els bisbes de l’Estat espanyol —que el van acceptar amb més o menys pressions— excepte per Joan Torres Ribas —bisbe de Menorca—, Mateo Múgica Urrestarazu —bisbe de Vitòria—, Francisco Javier de Irastorza —bisbe d’Oriola—, Pedro Segura —arquebisbe de Sevilla— i Francesc Vidal i Barraquer —arquebisbe de Tarragona—.

Després de la publicació d’aquell document, i a mesura que les tropes rebels ocupaven territori republicà, aquests bisbes van ser represaliats. El bisbe Irastorza, exiliat des de l’inici de la guerra, ho va viure de lluny. I el bisbe Segura, un radical ultracatòlic que només estava preocupat per les misses a l’aire lliure de Falange, va continuar al càrrec. Però, en canvi, van aprofitar la pèrdua de visió que patia el bisbe Torres i el van rellevar per Bartomeu Pascual. El bisbe Múgica va ser expulsat de territori espanyol i la seu diocesana va restar vacant i administrada des de Burgos fins al 1943. I l’arquebisbe Vidal i Barraquer, que havia estat segrestat per elements de la CNT-FAI que el pretenien assassinar i, poc després, rescatat i evacuat a l’exili per la policia catalana, mai no podria recuperar la seva mitra per ordre expressa de Franco.

Aquell document es va negociar i redactar en l’escenari de la batalla del relat. Franco, molest amb el clergat basc (que afirmava que es podia ser basquista i catòlic a la vegada) i amb la premsa catòlica internacional (que criticava la brutalitat dels seus comandaments), es va entrevistar amb Gomà amb el propòsit de superar aquests obstacles. Però Gomà, molest per l’afusellament indiscriminat de religiosos bascos per falangistes castellans, li va exposar que ho negociaria amb el pontificat. Després de diverses converses on Franco mai no va estar disposat a cedir amb la qüestió basca, la “Carta”, que inicialment havia de ser adreçada a tots els catòlics del món, va quedar en una declaració que no era a gust de ningú, però que obriria les portes al reconeixement internacional del govern rebel.