Tal dia com avui de l’any 1989, fa 35 anys, a Beaver Creek Resort (Colorado-Estats Units) moria en estranyes circumstàncies Alfons de Borbó i Dampierre, primogènit de Jaume de Borbó. El pare d’Alfons de Borbó era el primogènit del rei Alfons XIII, però havia estat obligat a renunciar a la successió a la corona (1934) per una limitació física (el 1912, amb quatre anys, havia quedat sord després de ser sotmès a una intervenció quirúrgica per una doble mastoïditis). Si Jaume de Borbó no hagués estat forçat a renunciar als seus drets, hauria exercit el paper que, més endavant, va jugar el seu germà petit, Joan de Borbó, i el seu primogènit Alfons hauria estat coronat rei d’Espanya en lloc de Joan Carles I.

Aquesta era la possibilitat que contemplaven amplis sectors de la ultradreta espanyola durant els últims anys de la dictadura. Tant el dictador Franco, com una part molt significativa dels comandaments de l’exèrcit espanyol, com els sectors més immobilistes del règim nacionalcatòlic, detestaven profundament Joan de Borbó. Fins i tot, Franco va acceptar que la seva única neta, Carmen Martinez-Bordiu, fos casada amb Alfons de Borbó (1979). Però les corts franquistes (per imposició del dictador i del seu entorn personal) havien aprovat la “Ley de Sucesión a la Jefatura del Estado” (1969), que proclamava Joan Carles de Borbó (fill de Joan de Borbó i, per tant, nebot de Jaume de Borbó) com a successor de Franco.

Alfons de Borbó, coneixedor de les simpaties que despertava entre els sectors ultradretans espanyols, es va postular en diferents ocasions com a successor de Franco en qualitat de rei d’Espanya. Però després de la mort de Franco (1975), el rei Joan Carles I, tot i haver estat nomenat a la successió per un dictador, va posar en pràctica una política oberturista que li aportaria el suport de les forces democràtiques. En certa manera, es va reproduir el paisatge posterior a la mort de Ferran VII (1833): els demòcrates (que jugarien el paper dels liberals) es va alinear amb Joan Carles i la ultradreta (en el paper dels carlins) van reclamar la corona per a Alfons.

La consolidació del règim constitucional de 1978 apagaria les opcions d’Alfons. A tot això es va sumar un seguit de desgràcies personals que va patir, i que el van allunyar, encara més, del seu objectiu: el trencament del seu matrimoni amb la neta del, llavors, difunt dictador (1979) i la mort del seu primogènit en un accident de trànsit (1984). La seva mort (1989) es va produir mentre esquiava i, segons les fonts oficials, va ser a causa d’un cable invisible que creuava la pista i que li va segar el coll. Temps després, el seu fill petit, Lluís Alfons, es proclamaria hereu dels drets del seu pare a la corona espanyola (com a descendent del primogènit d’Alfons XIII) i de la corona francesa (com a descendent de Lluís Felip I, l’últim Borbó al tron de París, 1848).