Tal dia com avui de l’any 1819, fa 207 anys, moria expatriat a Nàpols l’exrei espanyol Carles IV (fill i successor de Carles III i pare i antecessor de Ferran VII). Carles, que era el cinquè Borbó hispànic (era net de Felip V), va ser casat amb la seva cosina germana Maria Lluïsa de Borbó-Parma (de la branca borbònica parmesana), que moriria, també expatriada, tan sols disset dies abans (2 de gener de 1819). Poc abans de la mort, l’exreina —que vivia a Roma separada de l’exrei— ho revelaria al seu confessor, el frare Juan Francisco Thomas León —més conegut com a Fray Juan de Almaraz—, i aquest ho divulgaria tot seguit: que dels vint-i-quatre embarassos que va tenir, i que van tenir com a resultat catorze naixements, “ninguno lo fué del rey”.

Durant el seu matrimoni, tant en l’època de prínceps d’Astúries (1765-1788) com de reis d’Espanya (1788-1808), van ser objecte d’una campanya de descrèdit ordida pels elements més reaccionaris de la cort de Madrid. En aquell context cortesà, Carles sempre va ser considerat un banyut consentidor i Maria Lluïsa una depravada sexual. Dos dels personatges més influents de la cort —les duquesses d’Alba i d’Osuna— van escampar el rumor que deia que el primer ministre Manuel Godoy era l’amant de la reina i, també, del rei, i el pare biològic de la majoria d’infants reials. Amb el matrimoni del seu primogènit Ferran, la seva nora Maria Carolina se sumaria a aquesta maniobra i Maria Lluïsa proclamaria: “Qué haremos con la diabòlica sierpe de mi nuera (Maria Carolina) y con el marrajo cobarde de mi hijo (el futur Ferran VII)”.

Carles IV i Maria Lluïsa serien, amb el seu primogènit Ferran, protagonistes d’un dels episodis més vergonyosos de la història dels Borbons espanyols. El 6 de maig de 1808, a Baiona (País Basc francès), van vendre la Corona espanyola a l’emperador Napoleó I de França i aquest la va cedir al seu germà Josep (mal anomenat Pepe Botella). En aquella transacció, Catalunya va ser separada del lot espanyol i incorporada a França com una regió més (1808-1814). Carles IV i el seu fill Ferran VII (que havia assolit el tron dos mesos abans amb un cop d’estat contra el seu pare) van pactar amb Napoleó, entre altres coses, una pensió anual i vitalícia de quatre milions de francs francesos, que seria l’origen del “bolsillo secreto” dels Borbons espanyols del segle XIX, un fons opac que van emprar per a tots tipus de negocis legals i il·legals.