Tal dia com avui de l’any 1641, fa 378 anys, en el context de la Guerra dels Segadors (1640-1652), el cardenal Richelieu (ministre plenipotenciari de la monarquia francesa) signava una carta adreçada al president Pau Claris, informant-lo que havia cessat fulminantment Roger de Bossost, senyor d’Espenan, com a representant polític i militar de França a Catalunya. La Generalitat havia acusat formalment Espenan d’apropiació i frau: no havia estat capaç de justificar la inversió del donatiu de guerra (la subscripció monetària per fer front a la invasió hispànica) que havien pagat les ciutats més importants del sud del Principat.

Però el detonant que va provocar el cessament i caiguda d’Espenan va ser la rendició de la plaça de Tarragona als exèrcits hispànics del marquès de Los Vélez. Malgrat que en la carta de Richelieu s’intenta justificar l’acció d’Espenan a Tarragona, argumentant que resistir hauria representat una massacre civil, es diu, també, que la cancelleria de Lluís XIII de França havia perdut del tot la confiança en el seu representant a Catalunya. I es diu també que el donatiu de guerra seria restituït amb l’entrada d’un exèrcit de 6.000 efectius comandats per Philippe de la Mothe-Houdancourt, mariscal de França i nou representant del rei Lluís XIII de França a Catalunya.

La Mothe tindria una actuació destacada durant els mesos següents: després de la derrota hispànica a Montjuïc a mans de l’exèrcit de Catalunya (26 de gener de 1641), va contribuir decisivament a la recuperació de l’Empordà, del Penedès, del Camp de Tarragona i de les planes de Lleida, endinsant-se, fins i tot, en territori aragonès i saquejant Montsó. Les incontestables victòries militars catalanofranceses provocarien el cessament i la caiguda en desgràcia de Los Vélez: el comte-duc d’Olivares (ministre plenipotenciari de la monarquia hispànica) l’acusaria d’haver contribuït a incrementar la desafecció dels catalans amb els crims comesos per les seves tropes.

En canvi, Espenan apareixeria poc després com una mena d’informant ―situat molt discretament a Barcelona― que aparentment redimia els seus delictes reportant directament al cardenal Richelieu (transcendint tota la cadena intermèdia de comandaments francesos). Seria precisament Espenan el que informaria el ministre plenipotenciari francès de la mort del president Pau Claris (27 de febrer de 1641) i el primer que plantejaria la hipòtesi d’un magnicidi, extrem que actualment ha quedat provat gràcies a la investigació del professor Simon i Tarrès, de la UAB. El que no revela la documentació d’Espenan és l’autoria de l’assassinat del president Claris. Un interrogant que, encara avui, resta pendent de resoldre.