Tal dia com avui de l’any 1941, fa 78 anys, al cinema Coliseum de Barcelona, el règim franquista celebrava el festival del Frente de Juventudes de Falange Española), que tindria la presència dels principals elements dirigents de la Gioventù Italiana del Littorio (les joventuts del Partit Nacional Feixista italià) i de les Hitlerjugend (les joventuts del Partit Nacional Socialista alemany). Segons la premsa de l’època (La Vanguardia Española, edició del 02/12/1941), aquell festival s’organitzava “en honor de los mil primeros protectores del Frente de Juventudes”, reconeixement públic del règim franquista als particulars que havien col·laborat econòmicament en la promoció de la llavors considerada “La obra predilecta del Régimen”.

El Frente de Juventudes havia estat creat aquell mateix any després de la unificació forçada de Los Pelayos de España carlins i els Flechas falangistes i se’ls havia assignat l’objectiu de la socialització i l’adoctrinament del conjunt de la joventut a les escoles i centres de treball. La llei franquista definia el Frente de Juventudes com “institución cuya finalidad la formación y encuadramiento de las fuerzas juveniles de España”, a través del control absolut dels actes esportius, culturals i assistencials. Una de les branques més violentes del Frente de Juventudes seria el Sindicato Español Universitario (SEU), organitzat com una força paramilitar que, en permanent col·laboració amb la policia del règim, es convertiria en el braç de la repressió al món universitari.

El Frente de Juventudes va ser organitzat jeràrquicament; i les seves màximes autoritats territorials eren els governadors civils, que ostentaven també el càrrec de Delegado Provincial de Falange. El primer cap del Frente de Juventudes a Barcelona seria Wenceslao González Olivares, que havia dirigit sobre el terreny operacions policials de persecució i empresonament de mestres d’escola que, clandestinament, seguien impartint l’ensenyament en català. El desembre de 1940 seria substituït pel militar Antonio de Correa Veglison, que havia estat el responsable de l’afusellament del periodista Carles Rahola “por ser uno de los más destacados separatistas de Gerona”, i que el 1969 seria processat per estafa en la fallida de la Caja de Crédito Popular de Cataluña.