Tal dia com avui de l’any 1419, fa 599 anys, moria a Gwened (Bretanya francesa) el predicador Vicent Ferrer i Miquel, nascut a València el 1350 i canonitzat el 1455 com a sant Vicent Ferrer. La seva extraordinària capacitat intel·lectual el portaria a estudiar i impartir a les universitats de Lleida, Barcelona i Tolosa de Llenguadoc, on entraria en contacte amb personalitats de gran rellevància del món de la política que l’acostarien al poder. Amb només vint-i-set anys va ser nomenat delegat de la cancelleria de Barcelona en les negociacions del Cisma que dividiria la cristiandat entre els pontífexs d’Avinyó i de Roma.
Quan el 1394 l’aragonès Pero Martínez de Luna va ser investit pontífex d’Avinyó amb el nom de Benet XIII, Vicent Ferrer es va convertir en el seu partidari més destacat. Posteriorment, però, quan Benet XIII va anar perdent suports, Vicent Ferrer va fer públic el seu suport al pontífex de Roma. Darrere aquest calculat viratge hi havia la qüestió successòria catalanoaragonesa: Benet XIII havia preparat la legitimació de Frederic d’Aragó-Rizzardi, el net il·legítim i únic parent directe de Martí l’Humà (el darrer Berenguer-Aragó), i Vicent Ferrer, per altra banda, havia arribat a una entesa amb el candidat castellà Ferran de Trastàmara, molt abans de la mort de Martí l’Humà.
A l’assemblea compromissària de Casp (1412) es convertiria en el detractor més ferotge de Jaume d’Urgell, el gran rival del candidat castellà, i el seu posicionament tindria una influència decisiva en el resultat final. La seva gran capacitat d’oratòria l’havia convertit en un intel·lectual molt prestigiós i respectat, i el seu discurs, funestament apocalíptic i radicalment antisemita i antimusulmà —en un paisatge general durament castigat per les crisis econòmiques i les epidèmies de pesta—, l’havia convertit en un fenomen de masses, un ídol popular especialment temut als cercles de poder. Vicent Ferrer predicaria i es faria entendre arreu de l’Europa occidental fent servir només el seu català de València.