Tal dia com avui de l'any 1973, fa 44 anys, moria a Madrid el polític, comerciant, banquer, advocat i especulador Joaquim Bau i Nolla, figura paradigmàtica del franquisme ideològic i sociològic a la Catalunya de la post-guerra. Bau, nascut a Tortosa (Baix Ebre) l'any 1897, va iniciar la seva carrera en la política local a recer de la seva influent família, els exportadors d'oli Bau. Durant la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930) es va afiliar a la Comunió Tradicionalista Carlina, i amb 28 anys les autoritats governatives el nomenaven alcalde de Tortosa, càrrec que exerciria fins als 32 anys, i que li serviria com a trampolí de la seva carrera política d'àmbit estatal.

A les acaballes de la dictadura (1929) va ser nomenat membre de la Asamblea Consultiva com a representant de la Unión Patriótica –el partit únic– on va destacar com un ferotge opositor a l'Estatut d'Autonomia de Catalunya. Més tard, durant la II República, va ser diputat electe per les coalicions antirepublicanes i anticatalanistes Bloque Nacional (1933-1936) i Front d'Ordre (1936). Va tenir una destacada participació en la rebel·lió militar de 1936 que li va ser recompensada amb el càrrec de ministre de Comercio y Abastos del govern colpista de Burgos (1936-1938). Acabada la guerra es va establir, de nou, a Madrid; i va fer el viatge del carlisme cap al falangisme, salt que li permetria exercir diversos càrrecs estratègics en l'administració franquista.

Mor Joaquim Bau. Banc de Tortosa. Primera seu. Exterior i interior. 1925

Banc de Tortosa, primera seu (1925)

Un dels aspectes més discutits de la seva carrera és l'operació de compra i desaparició del Banc de Tortosa, entitat senyera a l'Ebre català i al Maestrat valencià. Va adquirir la majoria d'accions per revendre-les tot seguit al Banco Central, obtenint uns escandalosos beneficis. Poc després era nomenat procurador en Cortes, càrrec que exerciria fins a la seva mort. Amb aquella operació especulativa, Tortosa, cridada a ser la gran urbs comercial i industrial del sud de Catalunya i nord del País Valencià, quedava condemnada a una posició secundària, mancada de l'instrument de finançament propi i necessari per desenvolupar la seva centralitat i l'enorme potencial de la seva regió.