Tal dia com avui de l’any 1936, fa 82 anys, se celebraven les terceres eleccions generals de la II República espanyola, que atorgarien el triomf a les esquerres del Front Popular. A Catalunya, però, el gran guanyador d’aquells comicis va ser Esquerra Republicana de Catalunya, liderada pel president Lluís Companys que quinze mesos abans —després dels fets 6 d’octubre de 1934— havia estat deposat i empresonat pel govern espanyol, llavors dirigit per una coalició formada per la CEDA (Confederación Española de Derechas Autónomas) de Gil-Robles i el Partido Republicano Radical de Lerroux. Quan es van celebrar els comicis de 1936 tant el president de la Generalitat com els consellers del seu govern continuaven empresonats.
Malgrat les difícils circumstàncies, l’Esquerra Republicana de Catalunya, liderada pel president Companys, va obtenir 21 diputats (28 amb les confluències) dels 54 escons en joc, i va repetir com a primera força electoral a Catalunya; condició que ostentava des del 1931, any que havia estat fundada i que s’havia presentat per primer cop a unes eleccions. Amb aquell resultat superava àmpliament la coalició Lliga Catalana-Partit d’Ordre dirigida per Francesc Cambó i hereva desnaturalitzada de la històrica Lliga Regionalista de Prat de la Riba, que obtenia 12 diputats, en bona part a causa del càstig que li va imposar l’electorat per la seva col·laboració amb el govern espanyol durant el període que la Generalitat va restar intervinguda (1934-1936).
Cartell electoral Front Català d'Ordre / Font: Universitat de Barcelona
El partit del president va guanyar en les cinc circumscripcions electorals catalanes: a Barcelona ciutat va obtenir 8 (10 sumant les confluències) dels 20 escons possibles, a Barcelona província 5 (7 amb les confluències) dels 14, a la província de Girona 3 (5 amb les confluències) dels 7, a la de Lleida 3 dels 6, i a la de Tarragona 2 (3 amb les confluències) dels 7. Amb els 21 diputats d’Esquerra Republicana del president empresonat Lluís Companys, els 5 diputats d’Acció Catalana Republicana del conseller empresonat Martí Esteve, i els 2 del Partit Nacionalista Republicà d’Esquerra del conseller empresonat Joan Lluhí i Vallescà, el partit del president consolidava el seu lideratge a Catalunya (28 sobre 54) i passava a ser la cinquena força a les corts espanyoles.