Tal dia com avui de l’any 1640 —l’endemà del Corpus de Sang, que marcaria l’inici de la Revolució i Guerra dels Segadors (1640-1652)—, fa 378 anys, el Dietari de la Generalitat feia públic que el virrei hispànic Dalmau de Queralt —comte de Santa Coloma— havia estat trobat mort el dia anterior entre les set i les vuit del vespre “al peu de la muntanya de Munyuhic (Montjuïc), junt a las rocas que bat la mar”; i que, poca estona després, els bisbes de Barcelona, García Gil de Manrique; de Vic, Ramon de Sentmenat i de Lanuza; i d’Urgell, Pau Duran, en la seva qualitat de diputats de l’estament eclesiàstic, s’havien personat a l’indret on havia estat localitzat el cos sense vida del virrei per fer el reconeixement del cadàver.
Tot i que en aquella mateixa anotació del Dietari es diu que “dits diputats —referit als eclesiàstics— enviaren als consellers —del Consell de Cent— per a saber la veritat”, mai s’ha pogut determinar amb certesa absoluta l’autoria d’aquell crim. I malgrat que la investigació historiogràfica, pràcticament, ha conclòs que Santa Coloma va ser estimbat als penya-segats per un grup de segadors, les anotacions del Dietari posen sobre la taula certs dubtes al respecte. Per una banda, es diu que, amb la ciutat en estat de revolta, el virrei va demanar consell als diputats, i que aquests el van treure de casa —que era assetjada pels segadors— i el van custodiar fins a les Drassanes i allí “tornaren a insistir altra vegada a dit lochtinent (virrei) que s’embarcàs”.
També es diu que els diputats van fer senyals a la galera reial del tinent general de l’armada hispànica García de Toledo Osorio —que abandonava la ciutat— perquè embarqués el virrei. I que aquest “lansà la barqueta per a venir a terra”. A partir de llavors, l’anotació del dietari dibuixa un relat cronològic que dispara els dubtes. Per una banda diu que els diputats es van oferir a acompanyar-lo fins a bord de la galera reial, però que el virrei “los respongué que estimava molt aquest servey (sic) y pux que ell ja era vora de l’aygua, promptament s’embarcaria y que se’n tornassen (a la ciutat) per a aquietar la gent, y dits diputats se despediren de sa excel·lència (sic) entre una y duas hores passat migdia”.
Gravat del pla de Barcelona (1655) / Font: Arxiu Històric de la ciutat de Barcelona
El virrei Santa Coloma no aconseguiria el seu propòsit i no s’embarcaria mai en la galera reial de García de Toledo. Hi ha la possibilitat que la “barqueta” de la galera reial no s’adrecés a la costa amb el propòsit que “sa excel·lència pogués embarcar-se en ella, per a assegurar sa persona”. Com també és possible que la galera reial no hagués estat mai en aquella situació. El relat “veren una galera que venia molt terra-terra dits diputats (referits als qui el custodiaven) digueren a dit lochtinent (virrei) que era providència de Déu trobar-se allí dita galera” fa planar certa ombra de sospita. En qualsevol cas, el virrei Santa Coloma apareixeria mort en el mateix indret on l’havien deixat els diputats de la Generalitat i on l’havia de recollir la “barqueta” de la galera reial.