Tal dia com avui de l'any 1912, fa 105 anys, els governs dels estats espanyol i francès signaven a Madrid un tractat pel repartiment del Regne alauita. En aquell tractat l'Estat espanyol es reservava el control de la zona nord del Regne alauita —una franja de territori paral·lela a la costa mediterrània entre les illes Chafarinas i l'estret de Gibraltar i de la costa atlàntica entre Ceuta i Larache, excepte Tànger—; i d'un sector de la zona sud —perpendicular a la costa atlàntica i sobre la vall del riu Draa—. En total, l'Estat espanyol es reservava el domini sobre una extensió territorial d'uns 21.000 quilòmetres quadrats; l'equivalent a les 2/3 parts de la superfície de Catalunya.
La constitució del Protectorat del Marroc com una fórmula jurídica per ocultar la veritable ideologia colonialista de l'operació tindria, en un futur immediat, conseqüències transcendentals en la història contemporània espanyola. L'ocupació del Protectorat va permetre recuperar posicions polítiques a l'estament militar espanyol; que havia quedat enormement desprestigiat després de les derrotes de Cuba, Puerto Rico i Filipines (1898) i la pèrdua de les darreres colònies espanyoles d'ultramar. L'ocupació militar del Protectorat reforçaria la ideologia coneguda com “africanisme” que reservava a l'estament militar la direcció política de l'Estat espanyol.
Els generals Primo de Rivera i Lossada —respectivament, inspirador del cop d'estat militar de 1923 i desmantellador de la Mancomunitat de Catalunya— eren militars “africanistes”. I el general Franco i els elements més destacats del cop d'estat militar de 1936 es distingien de la resta per la seva adscripció “africanista”. Mantenir el domini sobre aquell territori, fins a la descolonització de 1956, costaria milers de vides humanes de soldats de lleva, molts d'ells catalans, i l'Estat espanyol només el podria justificar pels beneficis que, durant dècades, va reportar a les oligarquies mineres i bancàries espanyoles, estretament vinculades als cops d'estat militars de 1923 i de 1936.