Tal dia com avui de l’any 1907, fa 112 anys, naixia a Borriana (País Valencià) Vicent Enrique i Tarancón, que en el decurs de la seva vida seria bisbe de Solsona i d’Oviedo, arquebisbe-cardenal de Toledo i d’Alcalá-Madrid, i president de la Conferència Episcopal Espanyola. Durant els anys anomenats de la Transició (1975-1978), en la seva qualitat de cap de l’Església catòlica espanyola, assumiria un destacat paper polític en favor del canvi de règim. Tindrien especial ressò les homilies que va pronunciar a la mort del dictador Franco (1975) i a la coronació del rei Joan Carles I (1975). No obstant això, poc després (1981) acabaria retirant-se per raó d’edat, però principalment decebut per l’immobilisme militant del sector més reaccionari de l’Església catòlica.  

Enrique i Tarancón havia nascut en una família valencianoparlant de petits propietaris agraris. Els seus anys de primera joventut coincidiren amb l’eclosió del moviment de recuperació cultural valenciana, que sempre formaria part del seu ideari. Va ser nomenat bisbe de Solsona (1945-1964) i durant el seu govern pastoral seria un bisbe viatger i un protector de la llengua del país: en les seves freqüents estades a les principals ciutats de la diòcesi (Berga, Solsona, Cardona, Cervera, Tàrrega, Mollerussa), excepte als oficis religiosos, sempre s’adreçaria a la seva feligresia en català i, malgrat el duríssim escenari de persecució a la llengua catalana imposat pel règim franquista, sovint promouria les tímides manifestacions culturals catalanes que permetien les circumstàncies.

La seva figura i el seu posicionament contrastaria clarament amb la d’altres bisbes que, en la mateixa època, governaven diòcesis catalanes: el bisbe de Lleida, Aurelio del Pino Gómez (1947-1967), o l’arquebisbe de Tarragona, Benjamín de Arriba y Castro (1949-1970) ―per citar dos exemples―, serien destacats personatges íntimament vinculats tant amb el règim com amb les altes instàncies que governaven l’Espanya franquista. Pino seria, simultàniament, bisbe de Lleida i confessor personal de Carmen Polo (l’esposa del dictador Franco). I De Arriba ―també molt relacionat amb les altes instàncies del règim franquista― convertiria la seva labor pastoral en una croada de blanqueig de la rebel·lió militar de 1936 i de proselitisme de la ideologia nacional-catòlica.