Tal dia com avui de l’any 1941, fa 80 anys, sortia de l’estació de França ―de Barcelona― un tren que transportava un grup de soldats catalans integrants de la División Azul, una unitat de teòrics voluntaris espanyols d’infanteria que combatria al costat de l’exèrcit nazi a Rússia. Segons les fonts oficials, aquella unitat, en conjunt, estaria formada per uns 17.000 efectius; dels quals, segons les mateixes fonts, uns cinc-cents procedien de Catalunya. Segons la investigació moderna, Catalunya i el País Basc van ser els territoris de l’estat espanyol que menys efectius van aportar ―percentualment i quantitativament― a la División Azul.
L’allistament d’aquell contingent va ser a càrrec de l’aparell de propaganda del règim franquista, va ser tutelat per les capitanies generals i va estar format ―principalment― per comandaments militars i alguns civils simpatitzants de Falange Española. El règim franquista va establir l’edat mínima d’allistament en els 20 anys, però ―en el cas de Catalunya― van acceptar algunes incorporacions de menors d’edat amb l’autorització paterna. També se’ls va prometre que les seves famílies rebrien un subsidi diari de 7,30 pessetes (l’equivalent a uns 40 euros), doble cartilla de racionament, i còmput de cotització laboral durant la seva estada a la División Azul.
En el cas de Catalunya, l’escàs allistament va conduir els capitostos del règim a maniobres de xantatge. Es va prometre a persones que el règim franquista havia sentenciat a condemnes pel seu compromís amb els governs de la Generalitat i de la República (i que a causa d’aquests antecedents tenien moltes dificultats per incorporar-se al món del treball) a “netejar” el seu expedient personal a canvi de l’allistament. No hi ha dades que quantifiquin amb precisió aquest col·lectiu. Però, en canvi, un grup de més de 1.000 catalans van ser víctimes d’aquest xantatge i van acceptar marxar a treballar a les fàbriques d’armament de l’Alemanya nazi.