Tal dia com avui de l’any 1701, fa 321 anys, el Dietari de la Generalitat consignava l’aprovació dels tres braços estamentals del país a la proposta de Jordi de Hessen-Darmstadt, virrei hispànic a Catalunya, per tal que la reina Marianna del Palatinat-Neuburg, vídua del rei Carles II, el darrer Habsburg al tron de Madrid, passés a residir a Barcelona. Amb la mort de Carles II (1 de novembre de 1700), s’havia obert el testament a favor de la vídua, que contemplava ―entre altres coses― l’assignació d’una generosa pensió anual i vitalícia de 400.000 ducats, i la llibertat d’elecció de la ciutat de residència en qualsevol dels dominis de la monarquia hispànica.

Des de la mort del rei i la confirmació que Felip d’Anjou (futur Felip V) havia estat nomenat hereu al tron hispànic, Marianna havia rebut fortíssimes pressions del partit proborbònic de la cort de Madrid per abandonar l’alcàsser (la residència reial) i la capital. Segons alguns investigadors, l'opció preferida de la reina vídua era Toledo, però el cardenal Portocarrero (home fort de la cort, líder del partit proborbònic i arquebisbe de Toledo) preferia una altra opció. Va ser llavors quan Jordi de Hesse-Darmstadt (parent de la reina vídua) li va oferir la possibilitat de fixar la seva residència a Barcelona, sempre que les institucions catalanes ho aprovessin.

No obstant això, aquell oferiment tenia una naturalesa més de component polític que de solidaritat familiar. El testament que llegava la Corona hispànica a un membre de la casa de Borbó havia causat molta inquietud entre les classes dirigents catalanes, que, després del resultat de la Guerra de Separació de Catalunya (1640-1652/59), sentien una profunda desconfiança cap a Lluís XIV de França i la seva cort de Versalles. Aquell oferiment i la seva acceptació posen en relleu també que a la Barcelona d’inicis de 1701 ja hi havia un partit antiborbònic clandestí que no seria visible fins al 1703 (crisi pel cas Jager) i no seria operatiu fins al 1705 (Pacte de Gènova).

No obstant això, Marianna de Neuburg va insistir a residir a Toledo, perquè no es volia allunyar de la cort de Madrid. A l’esclat de la Guerra de Successió en territori peninsular (1705), es va declarar obertament i públicament partidària de Carles d’Habsburg i, poc després, quan els exèrcits borbònics van entrar a Toledo, Felip V la va desterrar a Baiona (País Basc francès). Va estar desterrada durant trenta-dos anys (1706-1738), fins que, a les portes de la mort, la seva neboda Isabel Farnese (segona esposa de Felip V) va intervenir perquè autoritzessin el seu retorn a Madrid. A causa del resultat de la guerra no va arribar a residir mai a Barcelona.