Tal dia com avui de l’any 1002, fa 1019 anys, a Madinat Salim (actualment Medinaceli, comunitat de Castella i Lleó); moria el general andalusí Al-Mansur, que durant dues dècades havia estat —de facto— el màxim governant del Califat de Còrdova. També durant aquesta etapa de govern, va dirigir diverses campanyes contra els dominis cristians del nord de la península que van ser extremadament mortíferes i devastadores. Aquelles campanyes tenien el propòsit de destruir l’avenç territorial cristià i obtenir botí i captius, que eren venuts als grans mercats d’esclaus d’ Al-Àndalus.

Una d’aquestes campanyes la va dirigir contra el comtat carolingi de Barcelona. Segons les fonts, el 5 de maig del 985, Al-Mansur va sortir de Còrdova al front d’un exèrcit format per uns 40.000 efectius en direcció a Múrcia i València. A mitjans de juny ja havia assolit la franja fronterera que separava el Califat i el regne carolingi de Franja, situada entre Olèrdola (al nord) i Tarragona (al sud). Les mateixes fonts revelen que entre mitjans de juny i principis de juliol de 985, l’exèrcit d’Al-Mansur va devastar el territori sud del comtat de Barcelona (Penedès i Vallès).

El 6 de juliol de 985, molt probablement amb la col·laboració d’un infiltrat, va aconseguir penetrar a l’interior de la ciutat i la va sotmetre a un terrible saqueig, mortaldat i segrest de captius. Les mateixes fonts revelen que Al-Mansur (que fins llavors no havia atacat mai els dominis carolingis) es va decidir a devastar Barcelona, capital de la marca carolíngia de la Gòtia, en el moment en que va tenir coneixement que la monarquia francesa estava immersa en una guerra civil entre diverses famílies aristocràtiques, que li impedia prestar ajut militar als seus vassalls amenaçats.

Aquella destrucció va representar un abans i un després en la història de la ciutat i del comtat de Barcelona. Dos anys després (987), moria Lluís V de França, el darrer monarca carolingi. El comte barceloní Borrell II, que havia sobreviscut a la massacre d’Al-Mansur, es va negar a renovar el pacte de vassallatge (el reconeixement d’autoritat) al nou rei francès Hug Capet. D’aquesta forma es produïa la independència de facto del comtat de Barcelona i de la resta de comtats catalans subordinats (per pactes familiars) als Bel·lònides barcelonins.