Tal dia com avui de l’any 1851, fa 175 anys, a Londres, s’inaugurava la primera Exposició Internacional de caràcter universal. Fins llavors, s’havien organitzat i celebrat set exposicions internacionals (Londres, 1756; París, 1798; París, 1802; Nova York, 1829; París, 1844, i Birmingham, 1844 i 1849), però no eren d’abast universal. La del 1851 seria la primera on hi serien representats països i dominis d’arreu del planeta i seria anomenada “Great Exhibition”. Trenta-set anys després, Barcelona organitzaria la seva primera Exposició Universal (1888) i esdevindria la segona ciutat de la Península, després de Porto (1865), a celebrar aquest esdeveniment.

Aquesta primera Exposició Universal es va situar sobre els extensos jardins de Hyde Park, que en aquell moment eren pràcticament als afores de la ciutat (al nord-oest del seu centre històric). La celebració d’aquest esdeveniment seria el pretext per a incorporar a la ciutat com a jardí urbà una gran massa de 140 hectàrees que havia estat l’àrea de caça dels reis de les nissagues reials Tudor i Stuart (segles XVI i XVII). A inicis del segle XVIII, s’havia obert al públic i havia estat convertit en el parc més gran de la ciutat, però no seria fins al 1851, amb motiu de la celebració de l’Exposició, que adquiriria la seva traça actual.

El desplegament expositiu es concentraria a l’interior d’un edifici de nova planta dissenyat per l’arquitecte Joseph Paxton i anomenat Crystal Palace, de planta rectangular de 563,25 x 124,35 metres i de superfície total 1.420.000 metres quadrats, construït amb ferro i vidre, que resumia els estils arquitectònics de la revolució industrial. La seva construcció va tenir un cost de dos milions de lliures —l’equivalent actual a 400 milions d’euros— i va ser l’estructura metàl·lica més gran del món. Vuitanta anys després de la seva inauguració (30 de novembre del 1936), i quan ja era una icona urbana de la societat local de Londres, va ser destruït per un incendi.

L’Exposició Universal de Londres va representar un impuls importantíssim per a l’economia de la ciutat. En aquell moment, la Gran Bretanya ja era la primera potència del món (ho era des de la caiguda del règim bonapartista francès, el 1815). I Londres, amb 2.362.236 habitants, ja era la ciutat més poblada del planeta. En el mateix moment, Barcelona —encara reclosa a l’interior de les seves muralles per imposició punitiva del règim borbònic— censava 230.000 habitants. L’Exposició Universal de Londres, com la de Barcelona de 1888, impulsaria el creixement urbanístic de la ciutat i la construcció de les primeres línies de metro (1863).