Tal dia com avui de l'any 1339, fa 687 anys, al mar d'Alborán es lliurava la Batalla Naval de Ceuta, que va enfrontar els estols navals català i marroquí i que hauria de tenir una influència decisiva en l'obertura de l'espai marítim de Gibraltar a la navegació comercial de les potències cristianes i en la creació de les primeres rutes a l'Àfrica atlàntica. Catalans i genovesos no estaven immersos en el conflicte que es lliurava al Camp de Gibraltar entre Castella i Portugal, per una banda, i l'Imperi marínida (els marroquins) per l'altra. Però la possibilitat d'obtenir el control marítim de l'estret —amb finalitats comercials— les va animar a implicar-se. Els catalans es van alinear amb els castellans i els portuguesos, i els genovesos amb els marroquins.
La postura catalana obeïa a l'amenaça efectiva que representava l'aliança entre nassarites granadins i marínides marroquins, que s'havia dimensionat amb l'aparició d'un tercer i poderós aliat, els hàfsides algerians, i que podia eternitzar el bloqueig musulmà de l'estret de Gibraltar. Contràriament, tot allò que representés una amenaça per a catalans o portuguesos per als genovesos era una oportunitat (pretenien que els marínides els cedissin el privilegi de ser l'única potència cristiana autoritzada a navegar per l'estret). En aquell context el rei Pere III va enviar un estol comandat per l'almirall Jofré Gilabert de Cruïlles, format per onze naus (deu galeres i una galiota) que havien salpat de Barcelona i de València l'1 de juny anterior.
En aquella Batalla de Ceuta, el gruix de l'expedició catalana format per vuit de les deu galeres que formaven el comboi, va derrotar un estol de tretze galeres marroquines i una genovesa. Les conseqüències immediates d'aquella batalla serien la derrota, a mans de castellans i de portuguesos, de les tropes musulmanes al Camp de Gibraltar —que havien quedat aïllades de les nord-africanes—. Però la conseqüència més rellevant seria que la marina mercant catalana guanyava la via per passar a l'Atlàntic. Tres anys i escaig més tard (1343), el navegant mallorquí Jaume Ferrer es convertiria en el segon europeu modern, després del genovès Malocello, a posar els peus a les illes Canàries.