Tal dia com avui, fa 316 anys a Versalles (França), Felip de Borbó era proclamat rei de les Espanyes. Feia quinze dies que havia mort el seu antecessor -Carles II, el darrer Habsburg- i que s'havia fet pública la lectura del polèmic testament que el nomenava hereu al tron hispànic. El futur Felip V, però, era a Versalles; a la cort del seu avi el rei Lluís XIV de França. Allí hi havia nascut i s'hi havia criat. Sempre al marge de les maniobres per situar-lo en el tron de Madrid. Quan va ser proclamat (tenia setze anys i escaig) no havia posat mai els peus a les Espanyes.
La proclamació de Versalles -prèviament a la coronació de Madrid- contenia un doble missatge. Es proclamava als quatre vents -especialment els que bufaven en direcció a Londres i a Viena- que França veia enormement reforçat el seu lideratge a Europa, que equivalia a dir al món. I els que bufaven en direcció a Barcelona; advertien que s'havia acabat imposant la raó d'Estat. El model polític que consagrava la monarquia com la màxima representació de l'Estat; i la figura del Rei com el punt de concentració de tots els poders. L'absolutisme i el centralisme, divisa dels Borbons francesos.
Aquesta proclama -de Rei i d'intencions- a Catalunya va crear una forta inquietud. Les elits dirigents del país -la burgesia mercantil de Barcelona- ho van interpretar com una seriosa amenaça a l'estatus semi-independent de Catalunya. Però allò que més amoïnava era l'escenari comercial que s'albirava. Els Borbons francesos eren enemics declarats d'Anglaterra i d'Holanda -principals mercats catalans-. Per qüestions de rivalitat militar i de model polític contraposat. Versalles també va posar de relleu la tutela que l'avi havia previst exercir sobre el nét. França sobre les Espanyes. L'amenaça més punyent a la indústria i el comerç catalans.