Mentre vostès gaudeixen del mar i muntanya estival, Madrid va trobant el punt de fractura que ha de servir per encimbellar un nou cabdill i fer pagar els plats trencats a Catalunya. L'autonomia sorgida del 155 estava dissenyada per tornar a ofegar, a través de la immigració, les pulsions independentistes del país. El règim del 78 se sostenia sobre els valors liberals i pluralistes europeus. En el fons es nodria de l'Alemanya derrotada i apolítica que va acollir els refugiats de la guerra de Síria. Quan Catalunya va desafiar l'Estat, la retòrica democràtica es va esfumar i l'única idea que va quedar dempeus va ser la façana de bonisme que sosté, encara avui, la lliure circulació de béns i de persones dins la Unió Europea.

Fa un segle Espanya va resoldre el problema català multiplicant fins al paroxisme la lluita de classes —una lluita que ja desestabilitzava llavors el conjunt d'Europa. Catalunya tenia una economia més productiva que la castellana i l'Estat ho va aprofitar dues vegades (amb Primo de Rivera i Franco) per atiar la violència i establir un règim dictatorial que posés ordre. Ara tot porta a pensar que el paper nacionalitzador de la lluita de classes el tindrà el xoc de civilitzacions. No és només que la major part de la immigració que rep Espanya es concentri en territoris de parla catalana. És que, a més, els polítics autonòmics s'entesten a equiparar Aliança Catalana amb VOX, com si l'1 d'Octubre i les onades migratòries del franquisme no s'haguessin produït.

Per esborrar la història, o evitar-se problemes, la majoria dels polítics del país pretenen que l'esquerra i la dreta espanyola tenen objectius diferents respecte a Catalunya. Mentre ERC promou fronts populars de caire guerracivilista, a través de figures que van mentir el país sobre la independència, silencia el profit que l'empresariat del PSC i la vella CiU ha tret de la immigració descontrolada. A mi em sembla molt bé que ERC s'acosti al PSC i miri de catalanitzar-lo, però sempre que accepti el desgast que això comporta. Gabriel Rufián i Joan Tardà no poden pretendre salvar la cadira a costa del país que ja van enredar una vegada. La CUP no pot demonitzar Aliança Catalana i després abraçar idees que Sílvia Orriols ha socialitzat tota sola contra el sistema.

Quan allà es barallen pel poder, aquí ho acabem pagant amb persecucions al català

Oriol Junqueras va tenir l'astúcia de regalar els vots d'ERC a Pedro Sánchez per forçar el PSOE a intentar una reforma d'Espanya, i això se li haurà de reconèixer. Carles Puigdemont també va ser hàbil no deixant-se atrapar pels interessos de la vella CiU, ni per la policia espanyola. Però aquelles jugades ja no donaran més fruits si el país es deixa arrossegar per les guerres ideològiques de Madrid. Ara mateix Aliança Catalana és l'únic partit que s'interposa en l'esquema guerracivilista que ens vol fer triar entre el nacionalisme castellà de VOX i la reconciliació per collons que propugnen les esquerres madrilenyes. Si ens deixem portar pel maniqueisme, l'Estat farà servir la força d'Àfrica per esclafar-nos en un sentit o en l'altre.

Ja no és que la Catalunya dels 10 milions prevista pel PSC no s'aguanti per enlloc, com diuen ara alguns intel·lectuals progres, per evitar que els seus partits perdin més vots. La Catalunya dels 8 milions ja era excessiva. De fet, el país ja estava al límit quan el va agafar Jordi Pujol amb 6 milions, i encara prou que vam saber arribar a l'1 d'octubre sense violència interna. La meitat dels estudiants de les escoles catalanes deuen ser fills de mares estrangeres. Mentre els polítics fan discursos amb esquemes de fa 30 anys, hi ha alumnes de la Catalunya interior que fan els deures a fills d'immigrants literalment a punta de navalla. VOX puja entre els joves perquè promet fer servir la força de l'estat per posar ordre. L'interès per barrejar el seu discurs amb el d'Aliança Catalana només té base per a aquells que intenten fer servir la immigració per castellanitzar-nos.

Catalunya necessita deixar enrere la vella cultura autonomista. Els polítics han de treballar per crear un ordre nacional nou, que serà sempre menys autoritari que el que vingui imposat de fora. Els partits haurien de demanar unitats catalanes a l'exèrcit espanyol mentre no puguin restituir l'Estat de manera democràtica. Han d'atrevir-se a explicar, d'una vegada, que un idioma és un mercat i que Espanya també ens espolia quan imposa el castellà amb una força demogràfica estrangera, que en bona part és il·legal o extractiva. El país no canviarà si els líders de la nació no se'l posen a l'esquena i donen exemple. Des que es va aplicar l'article 155, l'únic exemple que han donat la majoria dels polítics del país ha sigut d'hipocresia i covardia fins i tot retòrica. Tot això ha de canviar, perquè els anhels independentistes del país han dividit Madrid en dues meitats en un moment dificilíssim per a Europa.

I quan allà es barallen pel poder, aquí ho acabem pagant amb persecucions al català —sense el qual ni l'imperi espanyol ni la revolució industrial no haurien estat possibles—, assassinats fratricides i moltíssims diners.