Tal dia com avui, fa 37 anys, la ciutadania de Catalunya va votar en referèndum la recuperació de l'autogovern. L'autonomia política de Catalunya quedava restablerta amb l'Estatut d'Autonomia –una reivindicació massiva de la societat catalana del moment– que es convertia en la carta magna de Catalunya. El seu articulat definia Catalunya com una nacionalitat. Recuperava l'oficialitat del català –que compartiria amb el castellà– atorgant-li, però, la categoria de llengua pròpia, això volia dir que havia de ser objecte d'una especial protecció per recuperar el paper social, polític, cultural i econòmic que li corresponia.
El camí per arribar al 25 d'octubre no va ser fàcil. Darrere quedava la llarga, tenebrosa i inacabable nit d'una dictadura brutal. Quedava, també, la lluita incansable de milers de persones anònimes, que amb el seu compromís personal i arriscant la seva vida, havien treballat des de la clandestinitat per assolir de nou un règim de llibertats. Activistes culturals, dirigents polítics i sindicals, i el govern de la Generalitat a l'exili. Quasi els dos terços de la ciutadania van acudir a la cita electoral. El 89% dels vots van ser favorables a l'Estatut, i només el 8% van ser contraris.
Hi ha, però, aspectes més desconeguts que van tenir una gran importància. El projecte inicial era més ambiciós que el redactat final. Els ponents van discutir la relació de Catalunya amb Espanya. Inicialment es va proposar constituir Catalunya com un Estat lliure associat, com Baviera respecte a Alemanya. I es va proposar establir un concert econòmic, com Euskadi respecte a Espanya. Finalment, no va ser possible el consens per l'oposició frontal dels ponents del PSC, liderats per Martin Toval –el braç català d'Alfonso Guerra–. No seria fins al 2006, amb l'Estatut impulsat pel president Maragall –també del PSC–, que s'intentaria corregir el desencís de 1979.