Tal dia com avui de l’any 1871, fa 154 anys, a l’Havana (capital de la, llavors, colònia espanyola de Cuba), i en el context de la primera guerra de la Independència de Cuba (1868-1878), el capità general Blas Villate de la Hera, governador militar de Cuba, ordenava l’afusellament de vuit estudiants de primer curs de la Facultat de Medicina de la Universitat de l’Havana. Aquests estudiants havien estat detinguts tres dies abans (24 de novembre de 1871) acusats de profanar la tomba de Gonzalo Castañón, un periodista espanyol que, el 28 de gener de 1871, havia viatjat a Cayo Hueso —un dels focus de l’independentisme cubà— i, a manera de provocació, havia bufetejat públicament el líder cubanista Nito Reyes.

Posteriorment havia fugit a l’Havana, on havia estat rebut com un heroi per les classes colonials i esclavistes. Però Mateo Orozco, amic personal de Nito Reyes, l’hauria seguit i l’hauria desafiat a un duel. Castañón, temorós de les conseqüències de la seva acció i abandonat per tots els qui l’havien aclamat (el consideraven un covard perquè evitava batre’s en duel), s’ocultaria i desistiria de totes les reclamacions d’Orozco —pretextant que no es batria amb gent de “classe baixa”. No obstant això, no podria evitar que, finalment, l’1 de febrer de 1870, Orozco el localitzés en un hotel de l’Havana i l’assassinés a trets mentre fugia per les escales. El cos de Castañón va ser enterrat al cementiri de La Espada, a l’Havana.

El 25 de novembre (nou mesos i mig després de l’assassinat de Castañón), Vicente Cobas, zelador del cementiri de La Espada, va acusar un grup d’estudiants de Medicina d’haver profanat la tomba de Castañón. El mateix dia, Dionisio López Roberts, governador civil de Cuba, i un escamot de la Guàrdia Civil espanyola van detenir els 45 estudiants del primer curs. I tot i que Mariano Rodríguez, capellà del cementiri, va declarar que la tomba de Castañón no havia estat profanada, les autoritats colonials espanyoles —pressionades per elements del Cuerpo de Voluntarios Españoles (un cos paramilitar colonial del qual havia format part Castañón)— van dictar vuit condemnes i a mort i trenta-una condemnes a treballs forçats.

Setze anys més tard (1887), el fill de Castañón va declarar que la tomba del seu pare mai no havia estat profanada.