Tal dia com avui de l’any 1923, fa 102 anys, a Barcelona, Miguel Primo de Rivera y Orbaneja, capità general de l’exèrcit espanyol a Catalunya, iniciava les maniobres d’un cop d’estat que culminaria dos dies més tard a Madrid (15 de setembre) i que posaria fi a gairebé mig segle de règim constitucional (1874-1923). Primo de Rivera va perpetrar aquell cop d’estat amb la plena conformitat del rei Alfons XIII. El nou poder sorgit d’aquell cop seria una còpia del que els feixistes italians de Mussolini havien imposat després de la presa violenta del govern (Marxa sobre Roma, 30 d’octubre del 1922). A l’estat espanyol, el rei Alfons XIII conservaria la corona i les funcions de cap d’estat, i el general Primo de Rivera seria el nou president del Directorio Militar (el govern del règim dictatorial espanyol).

Primo de Rivera va obtenir el suport d’una part important de la burgesia catalana, amb la promesa prèvia que eliminaria la xacra del pistolerisme, que durant els quatre anys anteriors (1919-1923) havia causat més de mil morts als carrers de Barcelona. Però aquell cop d’estat venia precedit d’un 11 de setembre on s’havia fet palès el creixement del moviment independentista català i el rebuig frontal a les institucions de l’estat que tenien una tradició repressiva més acusada (exèrcit, judicatura). I quan va tenir el control del poder, va intervenir la Mancomunitat de Catalunya, va prohibir l’ús de la llengua catalana als edificis públics —no era llengua oficial, però era la llengua vehicular—, va il·legalitzar tots els partits polítics, sindicats i ateneus obrers, i va proscriure l’exhibició pública de la senyera de Catalunya.

Poc després, Puig i Cadafalch —líder de la Lliga Regionalista i darrer president de la Mancomunitat— marxaria a l’exili, i es culparia, amargament, d’haver estat tan ingenu amb els plans del colpista. Durant la vigència d’aquell règim dictatorial (1923-1930/31), només a Catalunya, es va produir el tancament del Camp Nou (primera gran xiulada a l’himne espanyol, 1925), l’intent d’assassinat de la família reial (Complot del Garraf, 1925), el reclutament massiu de reservistes catalans i la seva col·lació, com a carn de canó, en la Guerra d’Àfrica (Alhucemas, 1925), i el projecte de creació d’un exèrcit per a alliberar Catalunya (Prats de Molló, 1926). El Consell de Ministres del règim dictatorial d’Alfons XIII i Primo de Rivera sempre va estar proveït per elements —militars i civils— involucionistes, conservadors i de dreta.

Llevat del PSOE, que va acceptar carteres ministerials del règim i va guanyar la trista condició de ser l’únic partit polític espanyol de tradició democràtica que ha col·laborat amb un règim dictatorial.