Tal dia com avui de l’any 1858, fa 166 anys, en un paratge rural anomenat Guarrazar, al poble de Guardamur (Castella-la Manxa), un pagès de la zona trobava la segona remesa, i la més important, del tresor ocult de la monarquia visigòtica hispànica (segles VI a VIII). La primera havia aparegut dos dies abans, després que unes pluges torrencials haguessin provocat una esllavissada que va deixar al descobert dues caixes tapades amb la làpida d’un difunt anomenat Crispinus. Aquells pagesos van començar a vendre les peces a joiers locals i francesos, que les van desballestar als seus obradors. No obstant això, la premsa es va fer ressò d’aquella descoberta i del destí d’algunes d’aquelles peces, i a partir de l’escàndol el govern espanyol va reunir la part no venuda i la va dipositar al Museu Arqueològic de Madrid.

Aquell grup de peces, format per corones, creus i joies votives, era el tresor de la monarquia visigòtica en el moment en què va col·lapsar. A inicis de juliol del 711, l’exèrcit àrab del general Tàriq travessava l’estret de Gibraltar, cridat per la facció del terratinent Àkhila, de la Tarraconense, contrària al rei Roderic i als seus partidaris. Roderic estava combatent els bascos, i en tenir coneixement del desembarcament àrab, va desviar les seves tropes cap al sud peninsular. Però no va poder impedir la desfeta de Guadalete (711). Táriq va buscar infructuosament el tresor (en aquella època els reis, sovint, viatjaven amb les seves pertinences, perquè envoltades per la guàrdia reial era on estaven més segures).

Com que no el va trobar, va emprendre viatge cap a Toledo, la capital del regne visigòtic. Però Àkhila i els seus partidaris, arribarien abans i l’ocultarien al monestir de Santa Maria de Sorbaces (actualment desaparegut). Tàriq, contrariat per no poder cobrar els serveis que havia prestat a Àkhila, va demanar permís al califa de Damasc per conquerir la península Ibèrica (havia fet el camí entre Córdoba i Toledo sense trobar cap mena de resistència). La resposta del califa va ser negativa, però Tàriq estava tan decebut que no va obeir al califa. El 714 travessava l’Ebre, el 717 saltava els Pirineus, i el 724 conqueria Narbona, Magalona i Nimes, els reductes més septentrionals de l’extinta monarquia visigòtica hispànica.

Els intermediaris que van tractar amb els pagesos que havien trobat el tresor (1858) van col·locar una part molt important del lot al patrimoni històric francès. Des de 1860 s’exposa al museu Cluny de París. Durant el segle i mig llarg des de la troballa, els governs espanyols, reveladorament, mai no ho han reclamat.