Tal dia com avui de l'any 1870, fa 147 anys, sortia al mercat el primer número de La Campana de Gràcia, el primer setmanari satíric publicat en català. Amb L'Esquella de la Torratxa, creat pels mateixos editors el 1872, cobriria una etapa històrica decisiva de grans transformacions socials, econòmiques, culturals i polítiques. En el cas de La Campana de Gràcia —popularment, La Campana— es perllongaria fins al 1934 —seria clausurada pel govern republicà de Madrid després dels Fets d'Octubre de 1934 (proclamació de la República catalana). I en el cas de L'Esquella de la Torratxa, fins al 1939 —amb l'ocupació de Barcelona per l'exèrcit franquista.
Quan va aparèixer La Campana, el 1870, Catalunya estava canviant de fesomia a marxes forçades. Ja no era, ni seria mai més, aquell país rural i agrari dominat per un paisatge de masos i viles. La Revolució Industrial impulsava els moviments migratoris interns i concentrava la població al voltant dels grans nuclis industrials del país. Barcelona i els pobles del pla sumaven més de 400.000 habitants, el 25% de la població del país. En aquest nou paisatge, els gustos i les preferències de la societat havien variat notablement, i la premsa que satiritzava les classes dirigents —polítiques, empresarials, eclesiàstiques, militars— havia fet eclosió amb força.
La Campana va ser creada pels editors Innocenci López i Bernagossi (Girona, 1829 – Barcelona, 1895), creador, també, de L'Esquella, i Valentí Almirall i Llozer (Barcelona, 1841 - 1904), fundador del Diari Català, el primer rotatiu en català i formulador del catalanisme polític contemporani. Per donar nom a la nova capçalera, López i Almirall es van inspirar en la crida de la Revolució de Gràcia —amb la campana que tocava a revolta contra la imposició de lleves forçoses. Tant La Campana com L'Esquella van ser les capçaleres satíriques de referència entre les classes obreres d'ideologia catalanista i republicana, un segment social i ideològic majoritari a la societat catalana de les primeres dècades del segle XX.