Tal dia com avui de l’any 1906, fa 120 anys, davant de les costes de Cartagena, naufragava el transatlàntic de bandera italiana Sirio, que transportava un mínim de 765 passatgers i 127 tripulants. Aquestes xifres sempre han estat qüestionades, perquè la investigació historiogràfica ha posat en relleu que a bord del Sirio hi havia més de 200 passatgers embarcats sense cap mena de registre. Per tant, segons aquestes mateixes investigacions, la xifra de passatgers superaria les 1.000 persones. El Sirio va naufragar en clavar la quilla amb un escull. El capità i la tripulació van ser els primers a saltar als bots salvavides i abandonar el passatge a la seva sort.
El Sirio, propietat de la Companyia de Navegació Italiana i comandat pel capità Giuseppe Piconne, havia sortit de Gènova el 2 d’agost de 1906 i l’endemà, 3 d’agost, havia fet escala a Barcelona per a embarcar, oficialment, entre 75 i 85 passatgers —tot i que la investigació apunta que serien un grup de més de 100 persones, format, en alguns casos, per famílies senceres. Aquests passatgers es dirigien als ports de Montevideo i Buenos Aires per a iniciar una nova vida, el que, en aquella època, col·loquialment s’anomenava anar a fer les Amèriques. També, segons la investigació, aquestes famílies procedien de les capes més humils de la societat.
En aquell escenari dantesc hi apareixerien els pescadors dels ports del Mar Menor, que, sense ajut de cap autoritat marítima, es van llançar al rescat dels nàufrags. La figura més destacada d’aquella operació de salvament improvisada seria Vicent Buigues, un pescador valencià —de Teulada (Marina Alta)— que, un temps abans, havia emplaçat la seva barca al cap de Palos. Buigues i els pescadors del Mar Menor van aconseguir salvar unes 400 persones, que van ser allotjades a Cartagena fins que les autoritats de la zona les van repatriar als seus llocs d’origen. Els supervivents catalans del Sirio van ser retornats al port de Barcelona.