Tot i que Donald Trump té damunt la taula la difícil decisió de continuar negociant amb l'Iran o escalar militarment el conflicte, com li està demanant, almenys, Israel, el fracassat pla de pau negociat al Pakistan entre els Estats Units i l'Iran, que no ha posat fi a la guerra, continua allà. El fet de parlar durant 21 hores seguides no és una qüestió menor. Com tampoc ho és que les delegacions les hagin presidit el vicepresident dels EUA, JD Vance, i el president del Parlament iranià, Mohammad Bagher Ghalibaf. Es tracta, en definitiva, de la cimera de més alt nivell entre tots dos països des de la Revolució islàmica del 1979, que va encimbellar els aiatol·làs al poder i va acabar amb el règim del xa de Pèrsia.

Les línies vermelles per a l'acord semblen clares: un compromís que garanteixi que l'Iran abandona definitivament qualsevol programa nuclear i la reobertura de l'estret d'Ormuz. Vance destaca, sobretot, la primera, però és obvi que la segona té una rellevància cabdal per reprendre el trànsit marítim que està a punt d'aproximar-se als 40 dies interromput i que afecta no només el petroli, sinó els fertilitzants dels quals es parla molt menys, ja que no omplen el dipòsit. Però, en canvi, representa una crisi crítica per a l'agricultura i la seguretat alimentària mundial perquè Ormuz és una ruta vital per als nutrients agrícoles. Per a Washington són massa incerteses per donar el seu braç a tòrcer.

Caldrà veure aquest dilluns què pesa més, si el fet que el diàleg no estigui completament trencat, com han remarcat tant Vance com Ghalibaf, o, al contrari, dificultats objectives per superar les línies vermelles

El que sí que és evident és que la setmana s'inicia en un marc de més pessimisme que quan va acabar divendres passat. Això s'ha vist reflectit aquest diumenge en el seriós correctiu de les criptomonedes, l'únic canvi operatiu en festiu. Caldrà veure aquest dilluns què pesa més, si el fet que el diàleg no estigui completament trencat, com han remarcat tant Vance com Ghalibaf, o, al contrari, dificultats objectives per superar les línies vermelles. Per si de cas, Donald Trump, que no sol estar callat ni quan es negocia, ha apujat el to i la pressió contra els iranians perquè se sotmetin a les seves demandes mitjançant una publicació a les xarxes socials. Trump ha ordenat a l'Armada un bloqueig naval que impedeixi el pas a tots els vaixells que intentin entrar o sortir de l'estret d'Ormuz i ha titllat la posició iraniana d'assemblar-se a una extorsió mundial.

El bloqueig naval ordenat per Trump obeeix al fet que l'estret no està, en realitat, completament tancat. Les autoritats iranianes han permès, amb el pas dels dies, el pas d'alguns petroliers a canvi d'un peatge de fins a 2 milions de dòlars per vaixell. No només això, l'Iran ha permès que el seu propi petroli continuï entrant i sortint de la regió durant la guerra, amb la qual cosa ha pogut exportar una quantitat de barrils superior al milió diàriament. Washington s'ha resistit durant setmanes a mantenir una posició més contundent amb el tràfic d'Ormuz per evitar una escalada encara més gran del preu del petroli.

Resumint, hi ha hagut avenços diplomàtics, però la inestabilitat és tan alta i els interrogants tan nombrosos que, en qualsevol moment, l'alto el foc provisional pot esvair-se.