Diputats i dirigents de Podemos proven de discernir encara el grau de responsabilitat de cadascuna de les parts implicades en l'atropellament jurídic que ha patit el seu diputat Alberto Rodríguez, a qui la presidenta del Congrés, la socialista Meritxell Batet, ha despatxat del seu escó plegant-se als designis del totpoderós Manuel Marchena. El problema no és que Batet hagi cedit, ni tan sols el PSOE, ni tampoc aquesta esquerra edulcorada que defensa amb més contundència l'emèrit i les seves barbàries que el final de la repressió a Catalunya. El veritable problema que ens afecta a tots és que la democràcia, en el sentit més pur de la paraula, ha perdut. I per la porta del darrere s'estan establint unes bases molt perilloses per a la inhabilitació exprés de qualsevol dirigent polític.

Si alguna cosa va ensenyar el judici del procés és que es poden arribar a forçar tant les lleis que s'arriba a aconseguir l'objectiu perseguit. El deep state ho va intentar, ho va provar i li va sortir bé entre aplaudiments de molts i silencis còmplices d'uns quants. Entre aquests últims hi havia els de la formació morada, trampejant la situació entre el vendaval independentista i l'oportunitat històrica d'entrar en un govern espanyol. Mai ningú a l'esquerra del PSOE no havia aconseguit una butaca al Consell de Ministres i el pastís era prou llaminer perquè pel camí cap a la Moncloa els independentistes catalans es quedessin més sols que l'una. Tot, al crit de "quan tinguem ministres podrem revertir moltes situacions".

Quina ingenuïtat no pensar que ells podrien ser els següents! El primer ha estat Alberto Rodríguez però hi ha prou causes obertes en diferents instàncies judicials per sospitar que no serà l'últim cas. El difícil sempre és fer-ho per primera vegada, després el camí ja està trillat. Les facilitats donades per Meritxell Batet al Suprem han enfurismat Podemos, que s'ha querellat contra la presidenta del Congrés, i s'han unit a la crítica també alguns diputats socialistes.

Que Batet no ha volgut embolics és evident, que ha fet la feina bruta a Sánchez, una hipòtesi; i com ha arribat a influir la seva sobrevinguda proximitat a la judicatura, una cosa que encara ningú no ha explicat. Perquè, que ningú no s'enganyi, si Batet hagués volgut, Alberto Rodríguez continuaria sent diputat i ja veuríem si el Suprem hagués pogut o volgut anar més enllà amb Europa mirant amb estupor els passos de l'Alt tribunal espanyol. I aquí, el cas del president Carles Puigdemont pesa i molt.

Sigui volent o no —amb Pedro Sánchez jugant totes les cartes qualsevol anàlisi categòrica és impossible— a la legislatura espanyola li ha sortit una mica més que una granissada. És fàcil veure en la coalició governant una fractura qui sap si irreversible. A aquest conflicte s'uneix un altre no pas menor entre la vicepresidenta primera, la socialista Nadia Calviño, i la vicepresidenta segona, Yolanda Díaz, sobre la reforma laboral d'Unidas Podemos. El xoc entre ambdues ha obligat Pedro Sánchez a intervenir des de Brussel·les, a benefici de Calviño i important-li poc que Díaz sigui la ministra de Treball.

El pols entre el PSOE i Podemos comença a posar-se interessant i qui sap si el govern de coalició que fa temps que està agafat amb pinces salta pels aires. La pinta que pot arribar a succeir la té. Dependrà, al final, de les natges de cada un.