La foto del baròmetre del CEO presentada aquest dijous, després d'un inexplicable retard d'uns quants mesos, ofereix una foto de la política catalana substancialment diferent del mapa actual, amb una novetat que destaca per sobre d'altres: Junts per Catalunya desapareix del podi i el seu lloc l'ocupa Aliança Catalana. No és l'única variable respecte a l'actual Parlament de Catalunya, però la mostra del CIS català, amb entrevistes a 2.000 persones, és prou àmplia per ser tinguda en compte, encara que tingui, potser, biaixos que la facin matisable. En el fons, però, això no canviaria gaire les coses respecte a quina és la foto a meitat de legislatura: un PSC que resisteix com a primera força política, encara que clarament a la baixa; Esquerra Republicana remuntant posicions i creixent en percentatge i diputats; Aliança Catalana disputant la segona posició, si és que no la té; i una caiguda a l'abisme més profund de Junts per Catalunya, al qual l'enquesta situa en la baralla amb PP i Vox, molt lluny de les posicions de dalt.
És cert que una enquesta no és més que una foto del país en un moment determinat i que, si no s'avancen les eleccions, els catalans no anirien a votar per a la composició del Parlament de Catalunya fins al maig del 2028. Això és veritat. Però, una rere l'altra, les enquestes continuen remarcant una idea: el partit de Carles Puigdemont no és capaç d'aturar la sagnia de votants i, el que és tant o més preocupant, a la pregunta de quin partit està més capacitat per resoldre un total de sis qüestions d'interès per als catalans, la seva posició és gairebé ridícula. El millor lloc l'obtenen en la resposta a la pregunta del partit més capaç d'impulsar el creixement econòmic (segons, 9%), darrere del PSC (17%) i a les altres cinc preguntes, que són afavorir la convivència a Catalunya, gestionar els serveis públics, mantenir l'ordre i la seguretat pública, abordar les relacions Catalunya-Espanya i reduir la pobresa i les desigualtats socials, el seu percentatge és en un cas del 5%, en tres ocasions del 4% i en l'altre fins i tot per sota. La pregunta és ben senzilla: si el ciutadà no veu que sigui capaç de solucionar cap dels seus problemes, per què t'hauria de votar?
Una rere l'altra, les enquestes continuen remarcant una idea: el partit de Carles Puigdemont no és capaç d'aturar la sagnia de votants
En canvi, a tots els casos, sense distinció, el PSC apareix com el primer partit a l'hora d'oferir solucions, encara que sempre darrere del primer classificat en totes les respostes, que no és altre que 'Cap', que sempre apareix amb el 30% o algun punt més. Una clara mostra de la desconfiança dels catalans en la classe política com a solució a les seves inquietuds i les seves necessitats. El president Salvador Illa no capitalitza al màxim aquesta posició, molt probablement llastat per la crisi del PSOE i els problemes de gestió d'àrees tan diferents però tan importants com Rodalies, educació, seguretat i salut. Però també en qüestions més ideològiques, com la política d'habitatge o la d'impostos. Aquesta situació és la que acaba projectant-li una caiguda d'entre quatre i sis escons dels 42 que té actualment. Uns diputats que el CEO adjudica a Esquerra, que en pujaria entre quatre i sis, i posaria un interrogant a una majoria de govern d'esquerres al qual caldria el concurs de la CUP.
Però tot això està dins dels marges que sol donar una enquesta, sobretot a mitja legislatura. L'excepcional és això de Junts i Aliança perquè estem parlant, en el primer cas, de la possible pèrdua de la meitat dels escons, dels 35 actuals a 16-18 parlamentaris i, en el del partit d'Orriols, d'un salt de 2 diputats a una forquilla d'entre 23 i 25. La contundència és de tal magnitud que hauria de propiciar una reflexió important, ja que l'edifici de Junts per Catalunya ha superat la fase d'aluminosi per acostar-se a la del previsible enderroc de l'immoble. Tot això, en vigílies del pronunciament del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) sobre la llei d'amnistia el dia 16, dijous de la setmana vinent, i el possible retorn a Catalunya de Carles Puigdemont després de gairebé nou anys. Són dues carpetes diferents, és clar, però que acabaran estant entrellaçades, també en el temps, acabi com acabi la decisió del TJUE i la seva aplicació final, arribat el cas, al Tribunal Suprem i al Tribunal Constitucional.