La història ens demostra que és molt difícil donar una resposta institucional ràpida i adequada quan succeeixen tragèdies naturals. El malestar de la ciutadania davant d'aquestes situacions en què es perden familiars i amics enfonsen en la desesperació els qui ho pateixen i això és, en part, una de les conseqüències del doble terratrèmol —un doblet sísmic, segons la denominació dels experts— que va patir Veneçuela el passat 24 de juny de magnituds importants, 7,2 el primer i 7,5 el segon, i que van tenir lloc amb una diferència de tan sols 39 segons, cosa que l'ha convertit en especialment destructiu. Les dades de les víctimes mortals són, per ara, provisionals, però ja s'han comptabilitzat més de 1.700 morts i 5.000 ferits, unes xifres sens dubte provisionals, ja que si fem cas a l'ONU, més de 50.000 persones continuen sense ser localitzades.
Amb la mínima distància que dona el fet que ja hagin transcorregut més de cinc dies, la resposta institucional donada per les autoritats ha suposat la constatació del fracàs de l'anomenada Revolució Bolivariana, instaurada per Hugo Chávez el febrer de 1999, pocs mesos després de la seva victòria electoral a Veneçuela amb el 56 % dels vots. Entre Chávez i el seu successor, Nicolás Maduro, han estat al capdavant del país fins al gener d'aquest any, o sigui, gairebé 27 anys, en què un atac nord-americà va acabar amb la detenció del president i el nomenament de Delcy Rodríguez com a presidenta encarregada. Vaja, la gestora de les decisions adoptades a Washington per Donald Trump. Aquest terratrèmol ve a ser, a la pràctica, una prova de foc per a la presidenta encarregada, ja que difícilment sobreviurà si la crítica continua sent com fins ara.
El pas de les hores, primer, i dels dies, després, ha fet evident la descomposició de l'Estat, incapaç de fer un desplegament d'efectius per a les tasques de rescat
En el fons, Delcy Rodríguez no és altra cosa que una evolució suau —els més crítics parlen d'una traïció— del règim de Maduro després que l'Administració estatunidenca preferís pactar amb el règim veneçolà, tenint el control de la situació, abans que obrir un procés electoral que donés ales a l'oposició, però que tingués una forta resposta dels militars veneçolans, que continuen sent claus en qualsevol moviment polític que es pugui produir. Però el terratrèmol ha canviat el guió i precipitat un debat que està molt a nivell de carrer: els veïns van començar els rescats abans que les autoritats, faltaven excavadores i maquinària pesant i hi va haver barris on els equips especialitzats van trigar moltes hores a arribar-hi. I, una cosa molt més greu, molts enginyers van qüestionar obertament la qualitat dels habitatges públics construïts durant els governs de Chávez i Maduro, reclamant auditories estructurals i denunciant un deficient control de qualitat i d'aplicació de la normativa sísmica.
El pas de les hores, primer, i dels dies, després, ha fet evident la descomposició de l'Estat, incapaç de realitzar un desplegament d'efectius per a les tasques de rescat. La presidenta interina va ser escridassada en visitar una de les zones més afectades pels terratrèmols. Arriba ajuda de tot el món i el govern és incapaç de canalitzar-la, entre acusacions de l'oposició, i es fan servir xarxes de distribució alternatives, agències de l'ONU, la Creu Roja i organitzacions com Càritas Veneçuela per portar l'assistència directament mitjançant mecanismes independents i xarxes eclesiàstiques locals. Així s'aconsegueix esquivar la burocràcia militar i s'aconsegueix, no sense dificultats, garantir que l'ajuda arribi realment a les màximes famílies afectades. Aquesta situació acaba sent, en el fons, una doble tragèdia, ja que a la pèrdua de milers de víctimes mortals s'hi afegeix la corrupció que ha afectat el país aquestes últimes dècades i que farà més difícil la reconstrucció que moltes zones del país necessitaran.