Dos anys ha durat exactament la primera aventura laboral d'Albert Rivera després de renunciar a la política, al bufet d'advocats Martínez-Echevarría, que l'havia contractat a so de bombo i platerets i fins i tot havia passat a denominar-se Martínez-Echevarría & Rivera abogados. Els electors l'havien abandonat uns dies abans clavant-li una bufetada tremenda a les eleccions de novembre del 2019, en les quals Ciutadans va passar de 57 escons a 9. Un pot anar-se'n dels llocs de moltes maneres, però no de totes les maneres si el teu únic capital no és la teva capacitat professional, ni el teu prestigi, sinó, en tot cas, la teva agenda de contactes. Feia temps que una persona pública no sortia del seu lloc de treball literalment per la finestra, d'una companyia amb 250 advocats i entre acusacions gens velades dels seus caps o dels seus companys de gandul i de penques. Es nota que Ciutadans és un holograma més que un partit i que Rivera és un polític desnonat.

Perquè, normalment, aquests desacords professionals se solucionen amb discreció i amb una retirada pactada quan no s'aconsegueixen els objectius. En el cas de Rivera, des de la firma s'ha assenyalat que la seva productivitat estava assolint nivells preocupants i molt per sota de qualsevol estàndard raonable, que el rendiment era nul i que la seva aportació va ser zero. Als seus 42 anys, no és un bon full de serveis per tornar a buscar feina, ja que la seva agenda està desfasada, la seva ambició il·limitada, si és realment cert que aspirava a totes les competències dins del bufet, tancarà més d'una porta i el retorn a la política en actitud salvadora de la formació taronja no sembla realment possible.

No deixa de ser curiós que el partit de l'odi, anticatalanista i que va néixer com el destructor de ponts de diàleg en la societat catalana s'hagi esfondrat com el castell artificial que era. Va ser útil mentre el PSOE sotsobrava i Podemos li menjava una part de l'electorat. El PP no era suficient per parar-los als dos i Vox no existia. Eren temps de menjadors privats a Madrid i de plantes altes a la Diagonal de Barcelona. De periodistes còmplices per acabar amb l'escola catalana i d'empresaris encapçalant una Catalunya espanyola. Això passava a Barcelona no fa tants anys i Rivera passejava per les televisions espanyoles gairebé com si en fos el propietari. Però aquest polític, sense idees i sense principis, no va saber endevinar que el seu temps s'havia acabat i va cavar la seva fossa en una sèrie d'errors gairebé de principiant en creure's que realment podria ser, amb Ciutadans, president del govern espanyol. No en tenia prou amb ser partit frontissa: volia tot el pastís encara que pel camí hagués d'enredar-los a tots.

És probable que en la seva breu trajectòria professional hagi volgut aplicar la mateixa plantilla. Desconeixent que en la vida laboral tampoc no valen les maniobres de pa sucat amb oli i que, en general, la gent té molta més mili i arriba amb la feina feta. Al final, en la vida pública hi ha un amateurisme que no es dona en les grans companyies, siguin del sector que siguin, molt més professionalitzades i amb molts diners propis en joc. Tant, que es poden referir a Rivera com un gandul, un qualificatiu que, en política, potser ni seria tan pejoratiu, ni tindria tantes conseqüències. De fet, Mariano Rajoy va arribar a la presidència del govern espanyol entre acusacions de mandrós i de Pedro Sánchez també ha estat assenyalat com a gandul. Però un se n'ha anat cap al seu registre de la propietat i l'altre ja veurem què farà quan abandoni la Moncloa i, potser, quin consell d'administració l'espera.

Però ser executiu és una altra cosa i Rivera, sense galons per entrar en consells d'administració rellevants, ha hagut de treballar als seus 40 anys i el resultat és el que és. I al web del despatx encara apareix com a president executiu de la companyia i fent conferències sobre lideratge. Els que es van apuntar a aquell màster haurien de demanar que els tornin els diners.