Si realment tota la carcunda espanyola que és capaç de reunir Aznar, Rajoy i Feijóo a Madrid per clamar contra l'amnistia és de 40.000 persones, segons la Delegació del Govern, i 60.000 persones, segons els organitzadors, i això després de mobilitzar autocars de tota Espanya amb destinació a la capital, caldrà concloure que l'oposició a la mesura és molt menor que la que se'ns vol fer creure des de les files de la dreta i la dreta extrema. Els mitjans que fan d'altaveu clamaran aquest dilluns que l'acte ha estat un èxit i que han conquerit el carrer. Parlaran d'un clamor eixordador en contra de l'amnistia, de Puigdemont i de Sánchez, i les tertúlies destacaran la importància de la convocatòria que algun fins i tot titllarà d'històrica.

Que volen que els digui. Si jo fos Pedro Sánchez estaria més que tranquil si el que han aconseguit omplir és una zona relativament petita. I si fos Puigdemont els enviaria directament al carrer Génova alguna de les manifestacions que l'independentisme ha realitzat des de 2012. Per situar-nos, cap de les que s'han celebrat cada 11 de setembre no ha tingut una participació tan reduïda i les més nombroses han multiplicat per quaranta l'assistència d'aquest diumenge a la plaça de Felip II.

Però si l'assistència no ha estat per tirar coets, el segon element ha estat aquesta olor de naftalina que ha protagonitzat tot l'acte amb banderes espanyoles amb l'aguilot incloses. No consta que cap dels organitzadors o de l'equip de seguretat fessin res perquè allà n'hi hagués i sí, en canvi, hi ha imatges. Tot això sota la falsa bandera de la igualtat els que van encapçalar el 2017 l'acte més gran de repressió judicial i policial d'una ideologia política democràtica sense precedents a Europa. Començant per la supressió de l'autonomia i el cessament del Govern de Catalunya.

Però la naftalina de l'acte no estava només a les banderes, sinó també als càntics de l'himne de la legió, Puigdemont a la presó, Sánchez a la merda o que et voti Txapote. Aquest espectacle grotesc, 48 hores abans que Feijóo es presenti a la seva investidura al Congrés dels Diputats amb trucades i qui sap si alguna cosa més a diputats socialistes perquè el votin en una vergonyosa crida al transfuguisme és avui la dreta política espanyola. Feijóo, el gallec que va aterrar a Madrid substituint Pablo Casado i que molts van voler veure com el polític conservador que encarnaria un gir al centre, ha estat superat per l'onada trumpista d'Aznar, Ayuso i MAR.

El relat de Vox s'ha assentat mentre la ultradreta anava en retrocés. L'Espanya en blanc i negre, amb tons beixos que aporten Felipe i Guerra, ha tornat sense complexos, si és que alguna vegada no hi van ser. El mal anomenat dic constitucional quan el seu és tan sols la defensa del règim de la transició.