Hi ha cap principi que el govern de Pedro Sánchez no hagi vulnerat? Potser ha arribat el moment de fer-se aquesta pregunta, perquè l'última del Ministeri de l'Interior, reconeixent que havia elaborat un fitxer de desenes de periodistes per conèixer-ne exactament la filiació política —se'ls col·locava una foto, i a partir d'aquí ves a saber què més es pot haver fet, ja que pel mig hi ha policies, guàrdies civils i tot l'aparell d'un ministeri—, és d'una enorme gravetat. Desconec la matèria judicial que hi pot haver al davant i algun precedent que s'ha assenyalat com a comparable és també igual de miserable, tot i que el moment era diferent i la protecció de dades com a tal ni existia. Perquè hi ha una pregunta que no es pot obviar: Per conèixer què —es diu als mitjans sobre el ministeri— calia apuntar i classificar, en una mena de nota en clau a peu de pàgina, que el periodista era de dretes, donava suport al govern espanyol o era antisanchista? Òbviament, la resposta és fàcil, no?
Llavors, el que es feia era una mena de llista negra amb un marcat perfil ideològic. El fet que Marlaska ho hagi defensat no l'involucra judicialment, però sí políticament. Com pot dir que és un document intern de treball? A això es dediquen al seu ministeri? A malgastar diners públics investigant periodistes? La segona explicació també cau pel seu propi pes. També servia per conèixer què es diu de l'actuació i de l'activitat del seu ministeri. Per a això no cal fitxar directors i periodistes que es dediquen a altres àrees d'informació, com economia, com també directius i columnistes que no cobrien habitualment seguretat o Interior. I la tercera explicació és la seva afirmació que no tenia cap finalitat espúria i que Interior no discrimina periodistes ni mitjans a l'hora de facilitar informació. Això ho diran, en tot cas, els tribunals a partir de les denúncies individuals o col·lectives de les associacions de periodistes que es presentin. Però, dit això, sorprèn que un ministre, que a més és jutge en excedència, pugui arribar a dir sense vergonya que existia el fitxer, però que es va fer sense mala intenció.
És molt probable que a qualsevol altre país del nostre entorn, a hores d'ara, el ministre —que ha quedat sense cap defensa possible— ja hagués dimitit. No ho sabrem mai, perquè mai no ha passat
Cal ser molt maldestre o molt superb per dir el que ha dit. I haurà de començar a pensar en una defensa jurídica més sòlida, ja que, tractant-se de dades ideològiques especialment protegides, no n'hi ha prou amb afirmar que no hi havia una intenció espúria. Interior ha de demostrar quina base legal permetia recopilar-los i per què calia fer-ho. Aquí és on Marlaska encara no ha donat cap explicació convincent. També és important el moment escollit, finals del 2023, inici d'una nova legislatura amb el suport, per part catalana, de Junts per Catalunya i d'Esquerra Republicana. Espero i confio que tots dos partits sabran estar a l'altura d'un tema tan greu. Hi hauria hagut dues reunions. A la primera, van participar una quinzena de persones, entre treballadors de l'Oficina de Comunicació, membres de les forces i cossos de seguretat destinats a l'equip de premsa i personal dedicat al seguiment diari de tertúlies de ràdio i televisió. Se sap que alguns dels assistents es van oposar al fitxer, van advertir que podia ser inconstitucional i es van negar a participar-hi. Interior ha confirmat que es va permetre abstenir-se als qui no estiguessin còmodes. Una segona reunió va servir per perfeccionar les fitxes, incorporar-hi les fotografies i ordenar que el document no transcendís.
Com que aquí ningú no es mama el dit, aquí també hi ha una qüestió que té a veure amb els ingressos dels mitjans, ja que l'Oficina de Comunicació que el va confeccionar, a més de les relacions informatives, també gestiona la publicitat institucional amb els mitjans. O sigui, primer s'elabora un fitxer institucional de perfil ideològic de periodistes, de legalitat molt qüestionable i potencialment incompatible amb la neutralitat de l'administració. I quan es té, des del ministeri es distribueix la publicitat institucional sota unes pautes opaques i desconegudes. És molt probable que a qualsevol altre país del nostre entorn, a hores d'ara, el ministre —que ha quedat sense cap defensa possible— ja hagués dimitit. No ho sabrem mai, perquè mai no ha passat. Però és fàcil concloure què en pensa Marlaska: mira cap a un costat i a l'altre i veu que la norma de la casa és continuar i continuar, sense importar gaire els casos judicials que els involucren. I és que, al final, per què no aguantar la vergonya abans que anar-se'n a casa?