Amb l'aprovació per part dels militants de Junts de la llista de Xavier Trias a l'alcaldia de Barcelona en les municipals del pròxim 28 de maig, el veterà polític, que es presenta per ocupar el càrrec que ja va ostentar entre 2011 i 2015, cristal·litza la primera reunificació de tot l'espai postconvergent. És obvi que Junts no és, ideològicament parlant, només això, i sempre hi ha càrrecs o militants del partit que s'afanyen a assenyalar que ells mai no havien estat a Convergència i menys a Unió. I tenen raó. Però l'operació política de lligar a Barcelona la maionesa, entre els trossos fets miques que s'han anat produint en les successives escissions d'aquella Convergència i Unió, Trias l'ha duta a terme, fins i tot amb soroll públic i al si d'un partit molt inferior del que alguns pronosticaven (i, segurament, també volien).

Quatre són les característiques de la seva candidatura: en primer lloc, el segell Trias, clarament identificable, amb el qual ha tingut carta blanca i ha exercit la seva autoritat a la llista fins al més petit detall. En segon lloc, l'equilibri entre la meritocràcia i la lleialtat —Neus Munte (2) i Jordi Martí (3)— amb els rostres més coneguts per la seva etapa recent o no molt llunyana de consellers —Victòria Alsina (4), Damià Calvet (5) i Ramon Tremosa (10)—. En tercer lloc, l'acord amb el PDeCAT, un partit molt dessagnat perquè els seus quadres procedents de l'extinta Convergència o bé havien anat integrant-se en Junts o se n'havien anat a casa, però que tenia capacitat per restar-li alguns milers de vots que qui sap si a la fi haurien estat claus per guanyar Barcelona. De fet, en les passades eleccions catalanes de febrer de 2021, si Junts i PDeCAT s'haguessin presentat conjuntament haurien assolit, sumant els vots que va tenir cada un, la segona posició —després del PSC— en comptes de la tercera —també els va avançar Esquerra—.

I, en quart lloc, l'acord amb Demòcrates, el partit independentista que lidera Toni Castellà, que comptarà amb la diputada al Parlament Titón Laïlla en la novena posició, i Moviment d'Esquerres (MES), una petita organització d'ideologia socialdemòcrata i independentista catalana la representant de la qual anirà en la posició 17. El flanc més independentista té així en posicions de sortida Josep Rius —molt identificat amb Puigdemont— en la setena posició, i Laïlla. En canvi, no hi ha en posicions de sortida —en principi— rostres pròxims a la presidenta del partit, Laura Borràs, en pocs dies expresidenta del Parlament després de la sentència del TSJC i la resolució d'aquest dijous de la Junta Electoral Central. Trias va concloure un flirteig del diputat i advocat Jaume Alonso-Cuevillas públicament, amb una resposta contundent: "Necessito que hi hagi gent que entengui que el número u soc jo".

Trias ha fet, per tant, un cistell molt a la seva mida —per a alguns exageradament a la seva mida— i sense sorpreses, esperant concentrar el vot anti Colau, que repeteixen les enquestes que existeix i que és molt elevat, amb una llista que pugui recollir votants del PSC, d'Esquerra i fins i tot del PP i de Ciutadans. D'allà la seva insistència en què és l'únic candidat a l'alcaldia de Barcelona que no donarà suport, sota cap circumstància, a Ada Colau, però amb picades d'ullet directes a socialistes i republicans, per facilitar un hipotètic transvasament de vots: si no guanya diumenge 28 de maig i ells queden primers, els donarà suport perquè arribin a l'alcaldia.