Es compleixen aquest divendres tres mesos de les eleccions del 14 de febrer, en les quals l'independentisme va aconseguir una victòria aclaparadora: gairebé el 52% dels vots i 74 dels 135 escons del Parlament de Catalunya. Val la pena anar recordant-ho, a costa que als polítics els acabi esgotant, perquè va ser una fita esperada llargs anys, que va tenir un impacte internacional enorme i mai un èxit tan gran no hauria de caure en l'oblit amb tanta rapidesa. En complir-se el 14 de maig, la situació política està bloquejada, mentre hem vist gairebé de tot i l'independentisme bé podria fer seu com a balanç d'aquests temps aquella frase de "ens hem mirat al mirall i no ens hem agradat".

I on som exactament? ERC en la seva posició ja coneguda, que vol intentar un Govern en solitari i reclama els vots necessaris de Junts perquè això sigui possible, i la formació de Puigdemont, Sánchez i Borràs exigint a Esquerra que torni a la taula de negociació per a un govern de coalició. Aquest dimecres sí que ha passat una altra cosa: els comuns han abandonat les negociacions amb ERC fins que el partit de Junqueras i Aragonès es comprometi a dir que Junts no entrarà —s'entén que mai— al Govern. Encara que les posicions entre els dos grans partits independentistes segueixen igual d'allunyades sense símptomes reals de distensió, sí que semblava córrer a última hora de la tarda una certa brisa de menor pessimisme. Es tractaria, utilitzant l'expressió recollida, de trobar una pista d'aterratge en la qual cap de les dues posicions que s'estan defensant no quedi gaire desautoritzada.

En qualsevol cas, quan falten dotze dies perquè inexorablement el marge per a una investidura deixi de ser efectiu i es posi en marxa el calendari electoral, recosir la quantitat d'estrips que s'han produït no deixa de ser una tasca gairebé titànica. Expectant està, sobretot, el PSC, el partit que més té a guanyar amb una repetició electoral. Ja hi ha enquestes, més o menys creïbles, i que no són del CIS, avui més manipulat i degradat que mai, que situen els socialistes catalans en una còmoda posició de preeminència, ajudats per un nou retrocés de Ciutadans, que podria seguir amb pas ferm el camí cap a l'abisme de les recents eleccions de Madrid que li van suposar zero diputats.

Aquestes últimes hores, una de les expressions que més se senten en les formacions de l'actual Govern és la por d'un accident. Que tant jugar al límit acabi portant a un desenllaç electoral. I si un mira el calendari, a més, córrer riscos per a unes eleccions que se celebrarien presumiblement al juliol, el 13 i dimarts, potser fins i tot suposa forçar massa la sort.