Cal arribar fins al final del vot particular formulat pels magistrats del Tribunal Constitucional Juan Antonio Xiol Ríos i María Luisa Balaguer Callejón a la sentència condemnatòria de Jordi Cuixart i Jordi Sànchez de nou anys de presó i uns altres tants d'inhabilitació emesa pel Tribunal Suprem per trobar el rovell de l'ou de la que, amb seguretat, acabarà sent també la tesi de les instàncies judicials europees. Diu així la posició de Xiol i Balaguer: "La resposta penal, especialment amb la severitat imposada al recurrent, davant la mera convocatòria d'actes que, encara que ho fossin per oposar-se a l'execució de resolucions judicials, tenien com a objectiu últim pressionar el Govern en favor d'una negociació política que possibilités abordar la qüestió de la independència de Catalunya, suposa una ingerència en el dret de reunió, amb un devastador efecte de descoratjament sobre aquest dret, que amenaça d'empobrir la nostra democràcia,  alinear-nos amb societats disciplinades per l'abús del sistema penal en la repressió de conductes que es desenvolupen en l'àmbit material de drets fonamentals i allunyar-nos, en definitiva, de la necessitat d'una interpretació i aplicació progressiva d'aquells drets que possibiliten la normal participació de la ciutadania en les democràcies plenes".

Cert que només són dos membres del TC davant la majoria de set magistrats que han donat per bona la condemna del Suprem de Cuixart i Sànchez. Però que hi hagi dos magistrats del Constitucional que parlin d'un devastador efecte sobre el dret de reunió, d'empobrir la democràcia amb la sentència, la comparació amb societats repressives en drets fonamentals i l'allunyament de societats que són una democràcia plena i consolidada, són quatre elements punitius contra Espanya d'una gravetat colossal. El recordatori permanent del que diu el Tribunal Europeu de Drets Humans és una constant al llarg de la vintena de pàgines, així com el recordatori de la doctrina jurídica europea.

No trobo en tot el vot particular una esquerda per la qual puguin deslliurar-se en la justícia europea els membres de la Sala Segona del Suprem. Fa molt temps que això es fa evident quan parlem de quina està sent la justícia dels diferents països de la Unió que han hagut d'abordar casos relacionats amb els polítics exiliats. Negativa a acceptar les ordres d'extradició que han anat decaient en casos com, per exemple, el conseller Lluís Puig, elecció com a eurodiputats de Carles Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí i, més recentment, la recuperació de la immunitat total que els havia retirat l'Europarlament després de les pressions dels grups polítics espanyols a les famílies polítiques socialistes, conservadores i liberals.

No és un aspecte menor com li donen la volta els dos magistrats del TC a què és una democràcia plena i consolidada, una cosa que solen repetir des de Felip VI, el Govern espanyol, el PP, els mitjans de comunicació del règim i portaveus diversos en referir-se a Espanya. Farien bé Cuixart i Sánchez d'enviar a totes les autoritats espanyoles el vot particular. A Madrid deu coure, però obre la porta de Luxemburg de bat a bat.