Tot i que la política és molt de persistència i d'anar picant pedra en les condicions més adverses, hi haurà poques iniciatives que hagin tingut, d'entrada, menys acollida que la proposta de Gabriel Rufián d'unificar els partits a l'esquerra del PSOE per crear una única formació que pugui fer front a la presumible majoria electoral de PP i Vox a les pròximes eleccions espanyoles. Rufián s'ha anat trobant negatives, començant per les del seu partit, Esquerra Republicana. El seu president, Oriol Junqueras, ha agafat en públic prou distància perquè el seu home a Madrid desisteixi de les seves intencions, si és que realment és una idea que pensa portar fins a les últimes conseqüències. En privat, la seva actitud és més de cansament que d'irritació, ja que el termòmetre del partit no està predisposat a desnaturalitzar-se en un puzle de sigles ni a perdre independència i autonomia en les decisions que hagi d'adoptar ERC.

La convocatòria d'un nou acte, aquesta vegada a Barcelona, a diferència del primer que es va celebrar a Madrid, amb la participació de la cara més visible de Podemos, Irene Montero, i l'ex cap de llista dels Comuns a Madrid, Xavier Domènech, juntament amb Rufián, assegura un degoteig permanent d'informacions sobre la projectada unitat de les esquerres. Al primer acte celebrat a Madrid, Junqueras no hi va assistir, tot i que durant aquelles dates era a la capital espanyola. Tampoc figura a la seva agenda d'activitats del 9 d'abril anar al de Barcelona. A Rufián se l'ha convidat a defensar als òrgans de direcció del partit la seva proposta, cosa que fins ara no ha succeït. En l'entorn de Junqueras hi ha el convenciment que no ho arribarà a fer perquè la resposta que rebria seria d'un rebuig important; cosa que tampoc es pot permetre.

Tan sols Podemos ha obert els braços a la iniciativa de Rufián i ha doblat la seva aposta en aquesta direcció després del seu últim fracàs a les eleccions a Castella i Lleó

Junqueras sap de sobres que la piscina en què s'ha ficat la veu d'ERC a Madrid no té aigua, o en té molt poca. Ja s'hi han pronunciat en contra Bildu, BNG i Compromís, les tres organitzacions més semblants a Esquerra al País Basc, Galícia i País Valencià. Ha fet el mateix Sumar, i els Comuns se n'han anat per la tangent. Tan sols Podemos ha obert els braços a la iniciativa de Rufián i ha doblat la seva aposta en aquesta direcció després del seu últim fracàs a les eleccions a Castella i Lleó (març), en les quals els morats es van quedar sense representació parlamentària a l'assemblea regional. Prèviament, li havia succeït el mateix a Aragó (febrer) i tan sols havia evitat la seva desaparició a Extremadura (desembre), on el grup parlamentari Unidas por Extremadura —coalició en la qual s'integra Podemos juntament amb IU i Alianza Verde— té un total de 7 diputats, quatre d'ells de la formació de Montero.

Com que la paciència es pot entrenar desenvolupant la capacitat d'autoregulació emocional, Junqueras s'ha receptat tones d'indiferència amb la proposta de concórrer units a les eleccions espanyoles. No desitja, ni de bon tros, la marxa de Rufián, a qui ell va incorporar durant els inicis del procés per obrir-se a electors de parla castellana que volia aproximar al seu partit. Això no ha canviat i el lloc de cap de la candidatura d'Esquerra per Barcelona no està en discussió, almenys, per ara. Però tampoc Junqueras pensa pagar un peatge perquè això sigui així, ja que el seu objectiu continua sent que Esquerra substitueixi el PSC, no que ocupi l'esquerra que deixin lliure els socialistes. D'aquí també que, en la política catalana, els republicans juguin a donar oxigen a Salvador Illa i, al mateix temps, dificultar-li la governança. El que amb una mà et dono, amb l'altra t'ho prenc, diu una dita popular. I, en aquest terreny, Junqueras s'hi mou com un peix a dins de l'aigua.