Un dels avantatges que té el pas dels dies és que ajuda a veure amb més perspectiva el perquè de determinades decisions. I la convocatòria d'eleccions espanyoles per al 29 de novembre, anunciada pel president del govern espanyol aquest dilluns a les 9 del matí darrere d'un faristol davant l'entrada del Palau de la Moncloa, ha tingut l'aparença de ser tot menys fruit d'una decisió de les últimes hores. Si ara es rebobina tot el que ha passat des que va explotar el cas Maricarmen es veu a la perfecció que, mentre els altres miràvem el transcurs dels dies, ell jugava la partida amb la majoria de les cartes marcades. El desnonament de l'anciana de 87 anys del pis de lloguer que havia ocupat durant més de 70 anys, al barri del Retiro de Madrid i pel qual pagava mensualment una mica menys de 500 euros, es va dur a terme el 23 de setembre. Sis dies després, el Consell de Ministres aprovava dos decrets que ja sabia que no tindrien l'aval del Congrés, i aquest dilluns es convocaven eleccions. Dotze dies entre el desnonament i la convocatòria electoral per a una situació lamentablement molt comuna en un Estat en el qual des de mitjans de 2018 —quan va accedir Sánchez a la presidència del govern espanyol— fins a l'actualitat, s'han executat més de 272.000 desnonaments i que dona una mitjana de 90 desallotjaments diaris.
Sánchez ha tingut sempre la partida al seu terreny aquests últims dotze dies. Sabia que Junts no li aprovaria els decrets —perquè s'allunyaven molt de les seves propostes inicials en el tema de l'ocupació, que no resolia, i en impedir la compra per part dels denominats fons voltor— i ja li anava bé. Els de Puigdemont també havien valorat, com tots els partits, l'opció electoral i no els feia tirar enrere. Creu la cúpula de Junts que la bandera del centre o del centredreta catalanista en unes eleccions a les quals no concorre Aliança Catalana i que tindrà el president a l'exili ja de retorn a Catalunya no és un mal escenari. A més, incorporen a la seva anàlisi una variable més: la utilitat al Congrés dels seus set parlamentaris. Van ser imprescindibles en la investidura de Pedro Sánchez el 2023, van demanar eleccions fa ja molts mesos sense cap èxit en constatar els incompliments i ara, amb l'estratègia de la Moncloa, han estat decisius en la caiguda de l'actual govern espanyol.
Sánchez ha pres la millor decisió i la que permetrà prendre el pols a la ciutadania. També posar fi a l'agonia d'una legislatura que ha estat frustrant i inoperativa com cap de les viscudes en les últimes dècades
En qualsevol cas, Sánchez ha pres —per interès, lògicament— la millor decisió i la que permetrà prendre el pols a la ciutadania. També posar fi a l'agonia d'una legislatura que ha estat frustrant i inoperativa com cap de les viscudes en les últimes dècades. L'exemple de la no presentació a les Corts durant aquests tres anys dels pressupostos generals de l'Estat és una situació tan inèdita que mai més hauria de tornar-se a repetir. En el cas de Catalunya, el govern Sánchez ho deixa tot a mig fer: hi ha nombroses promeses amb grans titulars, però cap resultat tangible. Des de la condonació de 17.104 milions d'euros del deute de Catalunya amb el FLA, que es va aprovar a mitjans de maig de 2025, al finançament autonòmic que va ser aprovat pel Consell de Política Fiscal i Financera a principis del setembre passat i que el govern espanyol ni tan sols havia enviat al Congrés. No són bones notícies per a les arques de la Generalitat i l'enuig d'Esquerra, que les havia negociat, no és gens menor.
Els partits a l'esquerra del PSOE, sobre els quals Sánchez llança una opa per quedar-se bona part del seu electorat i, encara que no assoleixi la majoria per tornar a governar, disputar al PP la primera posició o quedar molt a prop de Feijóo, hauran de córrer si no volen quedar literalment arrasats. Sumar i Podemos hauran de trobar alguna mena d'aliança electoral, encara que avui sembli molt difícil, si volen treure el cap amb un grup significatiu de dos dígits. El paper de Colau a Catalunya, si acaba presentant-se com a cap de llista dels Comuns, complica la vida a Esquerra, i més amb un candidat com Rufián, però també pot mossegar pel costat esquerre del PSC amb la bandera estrella de l'habitatge. Poc importa que durant el seu pas per l'alcaldia de Barcelona el seu balanç sigui molt pobre. Una campanya electoral difumina els fracassos, i a Colau no li manca coratge per intentar transformar la seva inacció durant els vuit anys que va governar Barcelona —en què es van produir uns 17.000 desnonaments— en un actiu polític.