Després d'unes eleccions, sempre el més interessant és fer el recompte de víctimes. Els que han sortit realment perjudicats pel resultat dels comicis gallecs. A molta distància de tots, hi ha Pedro Sánchez, ja que, encara que es donava per descomptat que el PSOE tindria un retrocés electoral, la patacada que s'ha clavat quedava lluny de les anàlisis més pessimistes, ja que ha trencat a la baixa els mals resultats històrics que tenia amb un pobre 14% i tan sols 9 diputats de 75 de possibles. Hi ha ciutats, com Vigo, on ha passat del 61% en les municipals del mes de maig passat amb Abel Caballero al 20% de diumenge passat. Als socialistes se'ls han evaporat més de 41 punts en tan sols nou mesos. El que realment ha enfonsat Pedro Sánchez és la combinació endimoniada de la majoria absoluta del PP, amb dos escons per sobre dels necessaris, amb la desfeta del PSdeG.

Perquè, al final, Sánchez ha errat en l'estratègia —transformar-les en espanyoles ha estat un mal negoci—, la tàctica —apostar-ho tot a la carta BNG perquè impulsés l'esquerra— i la materialització del seu hiperlideratge —molt en clau interna, gens en la seva coalició de govern—. Perquè a Galícia també ha caigut estrepitosament el seu govern de coalició, ja que Sumar no ha arribat al 2%, una xifra ridícula malgrat que va mobilitzar la vicepresidenta Yolanda Díaz —gallega— i quatre ministres. El fenomen Sumar està agònic i la vicepresidenta sembla que més que sumar, resta. Això cal computar-ho a l'estratègia monclovita que veia en Díaz la substitució de les arestes esquerranes del líder de Podemos Pablo Iglesias i que s'ha trobat amb una dirigent inconsistent de molta més façana política que fons per plantar cara.

Sánchez, que si alguna cosa té és la rapidesa per sortir del fang, ja se'n va sortir el 28 de maig després de l'estrepitosa derrota de les municipals convocant l'endemà eleccions espanyoles, sap des de diumenge a la nit dues coses: la llei d'amnistia ha de sortir tant sí com no, ja que, si no, la seva legislatura s'evapora, i, en segon lloc, les amenaces a Junts de convocar eleccions generals al juliol són avui paper mullat. Seria lliurar directament les claus de La Moncloa al Partit Popular. Amb la qual cosa, tenint en compte els seus moviments passats, cal pensar que ja deu haver posat en marxa la maquinària per assolir un acord ràpid. I si pot ser, sense esgotar la pròrroga que ha demanat el PSOE de quinze dies, millor. Necessita que José Luis Rodríguez Zapatero i Santos Cerdán li serveixin un triomf i ràpid.

Si Sánchez n'ha sortit malferit, Díaz qüestionada i Díaz Ayuso sacsejada, Abascal tindrà dificultats per ser vist entre les runes de Vox

Els altres dos perdedors de Galícia són la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, i el líder de Vox, Santiago Abascal. La primera ha patit un contratemps que amb els diners que inverteix en mitjans aconseguirà dissimular. El tremp de Feijóo servirà per no fer-ne sang, però el gallec l'ha reptat i li ha sortit bé. I no oblidarà fàcilment els mesos que ha passat i els que li han girat l'esquena al PP. La gran incògnita és si Feijóo pot portar el seu partit cap a posicions més temperades o l'aznarat això no ho consentirà. El PP amb engolir Vox no en tindrà prou, cosa que acabarà passant, necessita ponts amb formacions perifèriques que ara no té i els populars han donat molt poques mostres d'obrir-se i que això sigui possible.

Si Sánchez n'ha sortit malferit, Díaz qüestionada i Díaz Ayuso sacsejada, Abascal tindrà dificultats per ser vist entre les runes de Vox. El partit ultra ha ratificat que ha iniciat el declivi i que Abascal és la persona ideal per tornar-li la irrellevància. Una bona notícia, perquè l'actual líder de Vox romandrà al capdavant passi el que passi i els temps que venen l'aniran col·locant progressivament fora del tauler de joc.