Boris Johnson ja és passat. Ha plantejat una dimissió a terminis, primer com a president del Partit Conservador i, quan aquest hagi elegit substitut, també abandonarà el càrrec de primer ministre, però es tracta d'un aspecte merament formal. El fortí del 10 de Downing Street ha caigut estrepitosament malgrat la resistència de Johnson, que es negava a lliurar-lo fins aquest dijous al migdia, una vegada constatat que les baixes en el govern eren cada vegada més nombroses i el seu primer cercle de confiança li recomanava deixar el càrrec i obrir una via ordenada per a la seva dimissió, cosa que, finalment, el premier britànic va acceptar de mala gana. Johnson és un polític peculiar i, en part, l'antítesi del que s'espera d'un líder del Partit Conservador, ja que a més d'una formació elitista a l'Eton College, l'escola que tradicionalment ha format les elits dominants de la societat britànica, combinava un populisme exagerat que li permetia penetrar fàcilment en l'electorat que antany es considerava d'esquerres, que faria que s'assemblés en alguna cosa a l'expresident dels Estats Units, Donald Trump.

Johnson passarà a la història com el president del Brexit, el que es va comprometre a desconnectar la Gran Bretanya de la Unió Europea i ho ha acabat fent. Va arribar amb aquest mandat al 10 de Downing Street el desembre de 2019, amb la majoria absoluta a la seva esquena que van atorgar-li els electors i que va suposar el millor resultat dels conservadors en tres dècades, i va acabar sortint del club de la UE sense faltar a la seva promesa. Ha estat després de la sortida del Brexit quan ha cavat la seva tomba: s'ha situat en un pedestal i les seves excentricitats l'han allunyat de la seva base electoral. Tant és així que ell, que és un erudit i un profund coneixedor de la política anglesa, havia oblidat com es produeixen els motins contra els primers ministres a Londres i creia que era insubstituïble. Les festes a la seva residència oficial en plena pandèmia van ser el primer avís que havia perdut el nord com a governant i les mentides i continus canvis de la versió d'aquelles nits boges, la confirmació que el seu temps havia passat i la seva sortida no tenia marxa enrere.

Encara que no és, ni de bon tros, la primera vegada que un primer ministre del Regne Unit ha de deixar el càrrec per la rebel·lió dins les seves pròpies files, és important destacar la fortalesa que suposen per a la democràcia aquest tipus de situacions. Encotillats com estem aquí, amb la llei electoral que acaba deixant en mans dels partits totes les grans decisions i no en mans de cadascun dels polítics, l'exemple anglès acaba sent apassionant. Els diputats es deuen a la seva circumscripció i és allà on han de revalidar la seva continuïtat en el càrrec, i això els confereix una autoritat i una llibertat que aquí no tenen. Algú s'imagina un motí dels ministres socialistes perquè Pedro Sánchez dimiteixi? O al seu grup parlamentari presentant una moció de censura, com la que va haver de superar Johnson el passat 7 juny, el dia en què va superar el seu primer match ball, per acabar, finalment, perdent el partit?

La dimissió de Johnson i la més que probable convocatòria d'eleccions en un termini no massa llarg deixa oberta, amb moltes possibilitats que així acabi sent, l'arribada al govern del Partit Laborista, recuperant el càrrec que el 2015 va perdre Toni Blair. Serà una oportunitat per a Escòcia i la seva primera ministra, Nicola Sturgeon, que va anunciar la convocatòria d'un referèndum d'independència per a l'octubre de 2023. Una repetició dels resultats dels comicis de 2019, en els quals l'SNP va obtenir 48 dels 59 escons en joc, donaria ales a Escòcia per negociar amb força el govern de Londres a canvi del referèndum d'independència. Sturgeon ha mogut amb habilitat les seves peces i s'ha avançat als esdeveniments, una cosa de la qual aquí n'estem molt mancats i que en política acaba donant sempre grans fruits.