Que Espanya no tingui cap universitat entre les 150 millors del món, segons el reconegut rànquing Xangai 2026 publicat aquest dissabte, hauria d'ocupar una mica més que una nota a peu de pàgina en els nostres mitjans de comunicació. Com també hauria de cridar l'atenció a algun responsable governamental que ocupi el lloc 23 al món. Per fer-nos una idea: catorze economies mundials per PIB, 23 en el rànquing Xangai, zero universitats entre les 150 millors i una entre les 200 primeres, la Universitat de Barcelona (UB). Països amb un PIB inferior com Dinamarca, Suècia, Israel, Bèlgica, Suïssa, Singapur, Finlàndia o Noruega es troben més endavant.
A Catalunya, la sort és desigual. Mentre la UB ha fet els deures i es manté en el mateix barem del rànquing de l'any passat, entre les que es troben entre el 151 i el 200, la Universitat Autònoma de Barcelona millora molt i passa d'estar a l'escala entre 301 i 400 a estar entre la de 201 i 300. Pitjor sort la de la Pompeu Fabra, que perd el top 400. La situació de pèrdua de posicions de la Pompeu també afecta la Rovira i Virgili, que es queda entre les 701 i 800 mundials, i vuit universitats espanyoles més, entre elles les de València i Alacant. Vuit més, directament, desapareixen del top 1.000, entre elles les de Lleida i les illes Balears.
És evident que Catalunya no es pot conformar a tenir una única universitat entre les 200 primeres del món i el trist escalat que hi ha a continuació fins a arribar al top 1.000
És evident que Catalunya no es pot conformar a tenir una única universitat entre les 200 primeres del món i el trist escalat que hi ha a continuació fins a arribar al top 1.000. El pressupost d'aquest any de la Generalitat reflecteix un augment considerable a la Conselleria d'Universitats i s'acosta als 2.000 milions, una xifra que pràcticament ha doblat la de l'any 2015 i suposa un increment de 374 milions respecte als últims comptes públics aprovats, els del 2023. El pressupost, a més, preveu explícitament la millora de les universitats públiques catalanes, cosa que haurà de ser una constant en els pròxims anys si volem col·locar Catalunya en la posició que li tocaria.
Si Catalunya vol posar-se al nivell d'inversió universitària dels Països Baixos, Dinamarca o Suècia en relació amb el seu PIB, els 1.950 milions d'aquest any hauran de situar-se l'any 2030 al voltant de 3.000 milions d'euros, un increment del 54% nominal en quatre anys. Només d'aquesta manera podrà aspirar a competir amb sistemes europeus forts. Després hi ha un altre problema, que no és el del finançament: com arriben els alumnes a la universitat, quin és el seu nivell acadèmic. Aquí hi ha el fiasco de PISA, els exàmens de les PAU amb el 95% d'aprovats i la selecció dels alumnes, amb la nota d'admissió com a únic barem d'admissió. Posem-hi més diners, sí. Però també millorem tota la cadena educativa i sortim del bucle que tenim la generació més ben preparada de la història.