Després de dues setmanes enviant-se missatges en vista dels resultats del 23 de juliol i d'exploració del full de ruta dissenyat pel president Carles Puigdemont, els dos grans partits espanyols, PSOE i PP, tenen anotades a les seves respectives agendes per aquesta setmana converses per a la confecció de la mesa del Congrés, que ha de ser escollida en la sessió inaugural del pròxim 17 d'agost, data tràgica en el record, ja que es compleixen 6 anys de l'atemptat de les Rambles de 2017.

En aquests moments, totes les possibilitats estan obertes, com ja sap perfectament el govern de coalició en funcions conformat pel PSOE i Unidas Podemos. No hi haurà, per part de Junts, un xec en blanc, ni per al PSOE ni per al PP, i algun dels dos haurà de pujar l'oferta inicial de facilitar-los el grup parlamentari, que en una lectura estricta del Reglament no els tocaria —a ERC, també—, ja que la disposició inicial a fer-ho per part del PSOE ha estat replicada en les mateixes condicions pel PP. No és una qüestió fútil, ja que comporta tenir veu pròpia al Congrés, un grup gens desdenyable d'assessors i altres prebendes, així com una significativa dotació econòmica que permet, entre altres coses, sufragar l'enviament de les paperetes de la jornada de votació als domicilis. Estem parlant d'una quantitat de més d'1,3 milions d'euros.

El PSOE necessita que Junts voti a favor de la seva proposta de president/a de la cambra baixa perquè prosperi. El PP en té prou amb l'abstenció dels set diputats de la formació política de Puigdemont. Hi ha l'opció d'un candidat d'algun altre partit, que seria un pas molt interessant i la primera vegada que es produiria, però està encara molt verd. Aquesta opció només la podrien liderar els socialistes, cosa que només farien si veiessin que la presidència del Congrés se'ls escapa i viatja cap al partit de Feijóo.

La presidència del Congrés serà una figura clau, si la legislatura arriba a avançar. Però també és important en el cas que es vagi a noves eleccions, ja que gestiona els tempos dels pròxims mesos i juga un paper rellevant a l'hora de, per exemple, facilitar que es presenti a la investidura un candidat que no disposi de vots segurs per superar-la. Una situació que ja ha reclamat, per exemple, Alberto Núñez Feijóo.

A les persones amb qui ha parlat després de les eleccions, Puigdemont els ha traslladat que no té cap pressa en negociar, però que ell està preparat per a quan els seus interlocutors vulguin començar. Per alguna banda també els ha arribat que les presses de l'últim moment no actuaran com en altres ocasions. La vella estratègia de "a l'últim minut i com sempre", en aquesta ocasió no funcionarà igual. A l'últim moment, pot ser. Com sempre, cedint a les pressions —que de segur que existiran i no seran ni de bon tros menors— i ja ho trobarem més endavant, segur que no.