El fet que la detenció de Leire Díez —la fontanera utilitzada per a feines brutes de les clavegueres del PSOE i que tenia fa no gaire accés lliure a la planta noble del partit— per part de la Guàrdia Civil sigui una notícia més de la informació política, demostra fins a quin punt la podridura ha acabat insensibilitzant la societat. La pudor de tants casos de corrupció, lluny de provocar un punt final, ha acabat desencadenant un cansament generalitzat del sistema polític, alimentant els extrems com a grans beneficiaris d'un sistema que ha col·lapsat. El concepte governar ha adquirit una dimensió diferent del que diuen el sentit comú i les lleis a Espanya: hi ha govern, però no es governa perquè no hi ha majoria parlamentària que li doni suport; es violenta la presentació de pressupostos i des del principi de la legislatura no se n'ha aprovat cap i es treballa amb els prorrogats del 2023, que es van aprovar el 2022; i es degraden les institucions permanentment amb exemples inacabables com la condemna al fiscal general de l'Estat, el processament de la dona i el germà del president Sánchez o l'entrada de les seves mans dreta, José Luis Ábalos i Santos Cerdán, a la presó.

Avui hem sabut que la mediàtica Leire Díez —que es feia passar per periodista i que el que feia era fer xantatge a jutges i fiscals i intentar desacreditar la policia que portava casos del màxim interès del PSOE, i que està imputada pels presumptes delictes de tràfic d'influències i suborn— era detinguda. Però per un altre cas que era secret: el del Jutjat Central d'Instrucció número 6 de l'Audiència Nacional i per presumptes irregularitats en contractacions públiques de la Societat Estatal de Participacions Industrials (SEPI). De fet, en aquesta mateixa operació també s'ha detingut el seu expresident, Vicente Fernández, que també va treballar durant un parell d'anys a Servinabar, l'empresa vinculada al cas de Santos Cerdán. Fernández, home de confiança de la vicepresidenta María Jesús Montero, hauria aconseguit els últims anys un patrimoni gens menyspreable després del seu pas pel govern, i la Guàrdia Civil estaria analitzant fins a dotze immobles per saber si van ser comprats amb comissions il·legals.

Antonio Hernando, que en aquell moment era director adjunt del Gabinet de la Presidència del govern espanyol, va participar aquells dies en dues reunions amb la fontanera convocades per Santos Cerdán

Leire, detinguda pels delictes de frau, falsedat documental, malversació, tràfic d'influències i prevaricació, no era ningú, pel que sembla, però era a reunions molt restringides del PSOE. Tant que la versió política és poc creïble. El seu paper es va agegantar durant la crisi que es va originar amb el conat de dimissió de Pedro Sánchez l'abril del 2024 i que va motivar una mobilització de les estructures socialistes per impedir-ho. Doncs bé, Antonio Hernando, que en aquell moment era director adjunt del Gabinet de la Presidència del govern espanyol, va participar aquells dies en dues reunions amb la fontanera convocades per Santos Cerdán. Què hi feia Leire si era una simple militant? Doncs aportar la seva documentació i la seva experiència a les clavegueres del poder amb la informació aconseguida amb la seva condició de fontanera del partit. Avui el PSOE es refugia en el fet que és exmilitant, però els casos sobrevinguts d'ex en posicions importants comença a ser preocupant.

Però és que quan van sortir a la llum pública aquestes dues detencions ja havia dimitit, unes hores abans, el president de la Diputació de Lugo, acusat d'assetjament sexual, i el cas de Paco Salazar, exassessor de la Moncloa, també en el focus d'un cas tan tèrbol com les denúncies d'assetjament sexual, que s'han intentat minimitzar pel PSOE durant diversos mesos, només fa que engrandir-se. En condicions normals, estaríem parlant d'un final d'etapa i d'una durada limitada, ja que aquesta situació difícilment es pot prolongar. Però la vida política espanyola no està en condicions de normalitat. La primera, l'exili de Carles Puigdemont, que subordina el dia a dia a una anomalia com és l'incompliment del Tribunal Suprem a la llei d'amnistia. La segona, un president que ha fet de la seva resistència l'única carta de presentació de la seva activitat política, i dels seus incompliments permanents, el seu full de navegació. I, en tercer lloc, un cap de l'oposició com Núñez Feijóo, que, lluny de ser percebut com el president in pectore, es passa tot el dia competint amb Vox.

La pregunta que avui no té resposta és: quants mesos més podrà resistir les costures d'un sistema que fa aigües per tot arreu, entre Leire, Ábalos, Cerdán, Koldo i tots els casos de corrupció existents?