Willy Brandt deia que una situació esdevé desesperada quan comences a pensar que és desesperada. He recordat una de les frases més recurrents pronunciada pel canceller que va governar Alemanya entre el 1969 i el 1974 i que va ser cabdal per obrir el diàleg i millorar les relacions diplomàtiques de l'Alemanya Occidental amb la Unió Soviètica, Polònia i l'Alemanya Oriental (RDA), fet que va reduir les tensions de la Guerra Freda. Aquell socialista pragmàtic que va rebre el Premi Nobel de la Pau fugia del soroll i perseguia els grans acords, cosa que va ser clau, per exemple, per superar la primera recessió econòmica de la postguerra. Eren uns temps en què acabava sent una mica més que una frase que val més un mal acord que un bon plet, cosa que en política equivaldria a val més un mal pacte que cap pacte. Però avui això és gairebé una antigalla tan passada de moda que gairebé ofèn vertebrar un discurs animant al fet que davant problemes tan greus com l'habitatge es faci la menor demagògia possible.
Tot i que el camí del Consell de Ministres per aprovar els dos decrets d'habitatge ha estat innecessàriament turbulent, ja que ni els mateixos ministres sabien el que s'havia acordat, i hores després de la seva finalització encara es treballava en la seva redacció definitiva, el Butlletí Oficial de l'Estat l'ha acabat publicant aquest dimecres. Dues prèvies: el govern espanyol l'ha publicat sense complir el que s'havia acordat, almenys, amb un dels seus socis, Junts per Catalunya, tot i que també han protestat el PNB i, per raons diferents, Podemos, i això, unit a la pressa de voler convalidar el Reial decret llei divendres al Congrés, ha acabat deixant la pilota en un terreny en què només és possible l'adhesió. És a dir, que són faves comptades. Com que això no acabarà passant, m'aventuro a formular una proposta abans que el Congrés els derogui: No seria millor retirar els decrets, acordar un mínim comú denominador, si més no entre la majoria d'investidura, i tornar-los a presentar? Perquè els números avui, aparentment, no surten i molt haurien de canviar les coses en 36 hores, tot i que en política res no és definitiu fins al final.
Es legisla pensant en grans tenidors, quan bona part del lloguer pertany a particulars
La crítica més important que es pot formular al decret de mesures urgents és que aborda la crisi de l'habitatge imposant més obligacions a les comunitats autònomes i més riscos als petits propietaris, sense facilitar prou la compra d'un habitatge ni ampliar l'oferta de lloguer. Així, prioritza el lloguer i deixa de banda els qui volen comprar casa seva. No incorpora mesures que han estat damunt la taula del govern espanyol, com la deducció per compra, el compte estalvi habitatge o l'IVA del 5 %. A més, reconèixer una habitació com a habitatge habitual s'interpreta com una renúncia a l'objectiu de garantir un habitatge digne: es protegeix jurídicament aquesta situació, però es corre el risc de normalitzar la precarietat residencial. També és un error carregar sobre el petit propietari el cost de la política social. L'acumulació de pròrrogues obligatòries, límits a les rendes, suspensions de desnonaments i noves restriccions augmenta el risc de llogar, mentre que les compensacions es consideren insuficients i de tramitació complexa. La conseqüència que s'anticipa és que més propietaris retiraran els seus pisos del mercat i l'oferta encara esdevindrà més minsa. Es legisla pensant en grans tenidors, quan bona part del lloguer pertany a particulars. A Espanya, entre el 92% i el 95% dels habitatges de lloguer pertanyen a persones físiques.
Hi ha més objeccions, com que obliga la Generalitat a pagar el que decideix Madrid. Si un llogater vulnerable no paga, la comunitat autònoma ha de saldar-ne el deute en dos mesos i passa a ser la deutora del propietari. També interromp els desnonaments fins al 2030, sense compensar el propietari. La suspensió s'aplica fins i tot amb sentència ferma, i les entitats afectades es defineixen per la seva intenció, no per dades objectives. Tot plegat fet sense consens previ per sortir aprovat és gairebé com jugar a la ruleta, i fa la impressió que s'ha buscat més traspassar el problema a un tercer que pretendre'n una aprovació parlamentària. Com si el discurs fos previ al decret: si el rebutja Junts o PNB, és aquesta dreta que només té interessos sempre inconfessables; si és l'esquerra de Podemos, viuen en un món maximalista i irreal. En tots dos casos, la culpa no és de Pedro Sánchez i la seva intransigència en la negociació. I si acaba sortint aprovat el decret, òbviament la pressió ha donat resultat. Vaja, que en cap escenari la culpa és seva, encara que faci vuit anys que governa.