Encara que sigui per un dia, el Parlament de Catalunya s'ha convertit aquest dimarts en la casa dels pagesos. Almenys, la caixa de ressonància de les seves reclamacions i també de les seves desgràcies. Igualment, de la seva solitud. Del seu abandonament. De la incomunicació entre la ciutat i el camp, amb dinàmiques diferents i velocitats diferents. El pagès només sap apostar a futur. Necessita veure un horitzó a la seva activitat. Un motiu per a l'optimisme enmig d'un món que se li està escapant i que, a més, sembla que no compta amb ell. Entenc que tot això és molt difícil d'entendre a la ciutat, on la gent cada vegada té menys oficis i es conforma amb tenir feina. Que no és poca cosa. Però el pagès que només vol veure la terra, la terra i la terra no pot participar en aquesta superficialitat de la ciutat.

Com és normal, no van agradar en excés les crítiques dels pagesos, que en un to més que correcte van posar de cap per avall el que s'havia fet en les últimes dècades. Perquè aquí i a tot arreu, amb aquest sector primari de l'activitat productiva del país sempre s'arriba tard. Siguem clars: les polítiques dels diferents governs no han estat pensades per a la pagesia. Tampoc no són tants, pensen als quarters electorals dels partits, suposo. Si fem cas a les últimes dades del 2020, ara seran pitjors, la població activa agrària ascendia a poc més de 70.000 persones, la qual cosa suposa unes quantes dècimes més del 2% de la població activa de Catalunya.

Menys d'un camp de futbol com el vell Camp Nou, deu pensar algun saberut i ben pagat expert a posar el termòmetre electoral. En aquest corrent d'invisibilitat del sector, fins i tot van perdre el nom de la conselleria per integrar-se a un amb més missatge, que es diu ara: Conselleria d'Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural. Qui no està a favor de la lluita contra el canvi climàtic que omple pàgines de diaris i una infinitat de reflexions sobre el futur del planeta? Ara recuperaran el vell de Conselleria d'Agricultura, Pesca i Ramaderia, que ja va ser la targeta de vista del veterinari Agustí Carol en el primer govern de Jordi Pujol el 1980.

Aquí i a tot arreu, amb aquest sector primari de l'activitat productiva del país sempre s'arriba tard

Tenint en compte els pocs debats monogràfics que s'han fet al Parlament sobre el sector del camp, l'anterior va ser el 2014 sota la presidència d'Artur Mas i n'hi havia hagut un altre el 2010 amb José Montilla de president, sospito que s'acabaran abans els pagesos o el nombre de persones que es dediquen al camp anirà minvant irremeiablement. Ja sé que el país té moltes urgències i prioritats i que la política sempre és escollir, prioritzar. Triar el que és urgent o important. El que dona rèdit electoral o el que genera progrés al país. El que fonamenta un país amb un futur millor o el que són polítiques innovadores en noves àrees més pròpies de països rics quan som un país pobre i mal finançat.

Per molts motius, em sento molt pròxim a les reivindicacions dels agricultors. Conec el seu patiment i no fan comèdia. Com que són enormement llestos, saben que el focus d'aquest dimarts és passatger i ben aviat tornaran a desaparèixer, a fer-se invisibles les seves reclamacions. Però no seran només ells els sacrificats. Ho acabarem patint tots.