Realment és poc important el temps transcorregut dels abusos que estem coneixent de Cristóbal Montoro. Als qui apunten que no és exactament igual que un ministre d'Hisenda al govern de Mariano Rajoy utilitzés el càrrec per al seu enriquiment personal fa ara més de set anys, el temps que fa des que el PP va perdre el govern per una moció de censura, amb la corrupció que fueteja el PSOE, amb un secretari d'organització a la presó, el seu antecessor també imputat i una reguera de casos en els quals apareixen dirigents i familiars de Pedro Sánchez, com la seva dona i el seu germà, cal frenar-los afirmant que el cas de Montoro és enormement greu. Per ser un càrrec tan important com el ministre d'Hisenda, primer amb José María Aznar i més tard amb Rajoy, en total onze anys, i per la fatxenderia amb què tractava adversaris polítics i mitjans de comunicació amb els que tenia problemes per les informacions que publicaven i que no eren del seu grat.

L'anomenat cas Montoro simbolitza un dels episodis més greus d'instrumentalització política de l'administració tributària en democràcia. Amb la informació de la qual ja disposem, a partir de la investigació duta a terme per un jutjat de Tarragona, en el seu segon pas pel ministeri d'Hisenda es va consolidar una arquitectura operativa dins de l'Agència Tributària que, més enllà de la legalitat formal, es va utilitzar per a finalitats estratègiques del poder executiu: des del control financer de la Generalitat fins a la filtració de dades fiscals de determinats adversaris polítics o actors, diguem-ne, incòmodes. Un dels aspectes més alarmants va ser la revelació, a través de mitjans afins al govern espanyol, de dades tributàries de persones concretes sense cobertura judicial ni empara constitucional. El resultat va ser que es va erosionar greument el principi de confidencialitat fiscal i es va posar l'Estat al servei del xantatge polític.

L'anomenat cas Montoro simbolitza un dels episodis més greus d'instrumentalització política de l'administració tributària en democràcia

Aquest patró es va utilitzar profusament i, de manera notable, amb personalitats de l'entorn independentista. Així, la publicació de dades sobre inspeccions o presumptes irregularitats tributàries no només buscaven erosionar la credibilitat pública dels seus objectius, sinó que es convertia en una arma de deslegitimació política, amb clars trets de lawfare fiscal. El greu és que aquestes pràctiques van continuar amb Sánchez al govern espanyol i les estructures construïdes per Montoro es van mantenir. Així s'han anat produint durant aquests anys filtracions d'informació fiscal de l'entorn de líders independentistes catalans, com a part d'una estratègia de pressió no judicial. Expedients en curs eren utilitzats com a mecanisme polític de desgast i la constatació ha estat un ús partidista d'Hisenda amb objectius de vegades diferents, però amb una lògica operativa anàloga.

Potser el problema de tot això també té a veure amb l'estructura de poder instal·lada a Hisenda, que opera amb una lògica autònoma i autoreferencial, i l'aparell fiscal de l'Estat ha estat capturat com a instrument de poder. Són necessaris, en conseqüència, mecanismes eficaços de control democràtic que superin els discursos buits de més transparència que a la vista està que no són solucionadors de cap dels problemes existents. Només cal veure com cada vegada que sorgeix un problema de corrupció que relaciona el PP o el PSOE no són mai casos particulars, sinó que van emergint, amb el pas dels dies, més i més persones fins que es conclou que la corrupció era sistèmica i s'estenia com una taca d'oli per l'organització. En el cas Montoro apareixen imputades dues cúpules del ministeri d'Hisenda i gairebé una trentena d'alts càrrecs.

Un parell d'ells, el director financer de Loteries i el subdirector de Tributs Locals, han estat destituïts fa tan sols quaranta-vuit hores. Alberto Núñez Feijóo s'ha fet voladís, Mariano Rajoy deu estar seguint el Tour de França i el PSOE ha vist en tot això una manera de desviar el focus de l'UCO i de Santos Cerdán al PP. Entrem en la fase del I tu més que no sol, tampoc, ajudar els socialistes. I la de l'afartament, que és on es mou millor una organització ultra com Vox. Perquè és veritat que Montoro s'ha donat de baixa del PP, però a començaments d'aquest mes de juliol es movia al congrés dels populars celebrat a Madrid amb els galons de qui antany va fer i va desfer fins i tot molt més del que podíem arribar a sospitar.