La primera jornada de la visita de Lleó XIV a Catalunya, amb dos actes importants a la catedral de la Santa Creu i Santa Eulàlia i a l'Estadi Olímpic Lluís Companys, ha deixat un cert regust agredolç: des del punt de vista del catolicisme, el papa nord-americà ha despertat interès i simpatia, tot i que no ha convocat les multituds de Madrid, ni a les convocatòries que s'havien organitzat, ni als carrers de la ciutat. És veritat que a la capital espanyola els actes més multitudinaris van ser en cap de setmana i aquí en un dia feiner. Però també l'aposta per un format més reduït es correspon amb el distanciament que hi ha entre la diòcesi de Barcelona i un sector ampli dels seus feligresos, aquells que militen més en els preceptes i en la identitat de la denominada església catalana d'abans.
El Papa ha emprat la llengua catalana en una proporció clarament inferior a la del castellà i en una proporció menor que els seus antecessors, Joan Pau II i Benet XVI, quan van visitar Barcelona. L'ha feta servir en els discursos —a la catedral i al Lluís Companys— i també en una breu i improvisada salutació als que omplien la plaça de la Catedral i abans de dirigir-se al Palau Episcopal, la seva residència a la capital catalana. Ni una sola vegada ha pronunciat la paraula Catalunya i sí que ha parlat d'Espanya, que sigui un país acollidor per a tothom i d'unitat. La Marca Espanya va fer bé la seva feina en la preparació del viatge, sense que se li escapessin detalls. El cardenal arquebisbe de Barcelona, Joan Josep Omella, va filar prim tot el que va poder i es va referir a Catalunya com la capital de la Mediterrània, cosa que ningú nega, però en aquest cas tenia un significat.
La Marca Espanya va fer bé la seva feina en la preparació del viatge, sense que se li escapessin detalls
El president Salvador Illa li ha fet lliurament, en una audiència privada a primera hora de la tarda, d'una carta en la qual li expressava l'"anhel" perquè el pontífex utilitzi el català en les salutacions urbi et orbi, la benedicció papal més solemne de l'Església catòlica, amb la qual Lleó XIV no només estén la seva benedicció globalment, sinó que atorga la indulgència plenària als qui la reben i es produeix en moments tan especials com el Diumenge de Pasqua o per Nadal des de la basílica de Sant Pere. La Generalitat també ha col·locat excepcionalment la bandera del Vaticà al balcó, trencant el protocol habitual, en reconeixement de la visita i de l'impacte i transcendència internacional.
Aquesta bandera vaticana al Palau contrastava amb la proliferació de banderes espanyoles enfront de les escasses catalanes a l'Estadi Lluís Companys. Potser algú podia haver pensat en una distribució massiva de la senyera abans de l'entrada a l'estadi, com es fa en altres ocasions, i això no hauria estat un senyal de politització de l'acte, sinó de mostrar la bandera pròpia del país. En un moment en què les identitats pròpies compten, i compten molt, aquests gestos no són detalls menors, encara que sempre hi hagi aquell discurs que pretengui titllar-los de provincians, cosa que, al cap i a la fi, no pretén altra cosa que evitar la nostra presència com a nació.