L'ultimàtum del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) requerint a la Conselleria d'Educació que compleixi "de manera immediata" la sentència del 25% del castellà en tots els centres educatius de Catalunya és el reflex fidel de fins on la justícia ha agafat les regnes del que es pot i no es pot fer substituint l'Executiu i el Legislatiu. Es podrà mirar cap a un altre costat, però l'estat espanyol camina amb pas ferm a convertir en residual la capacitat de maniobra de la Generalitat fins a extrems certament insultants. Hem assistit recentment, es compleixen aquest dilluns quatre setmanes, a la irrupció del CatalanGate i més enllà que el CNI s'ha fet responsable, ara per ara, només de l'espionatge de 18 dels 65 independentistes infectats amb el programari Pegasus, val la pena concentrar-se, ni que sigui uns instants, en l'espionatge reconegut a aquests 18: el CNI, o sigui, el govern espanyol, ha demanat autorització per espiar, entre d'altres, el president de la Generalitat i el Tribunal Suprem l'hi ha donat.

Ambdós casos no són més que l'exemple que la política catalana orbita al voltant de la justícia espanyola. Si el 1981, després del cop d'estat de Tejero, va fer falta una LOAPA que reorientés el paper de les autonomies per acontentar l'exèrcit -allà va morir qualsevol diferenciació de Catalunya i Euskadi i es va acordar el cafè per a tothom i els límits del model-, l'any 2000, amb la majoria absoluta del PP de José María Aznar, es va donar un pas més en el model uniformador autonòmic que, en aquest cas, va comportar la conversió de Madrid en la capital financera espanyola a partir de la privatització d'una sèrie de grans empreses. Ara, després del referèndum de l'1 d'octubre, el paper d'aquell exèrcit de 1981 com a element cohesionador d'una idea d'Espanya impulsada pel deep state ha donat pas a una situació aparentment molt menys tràgica però igual d'efectiva a través de la justícia.

En els últims anys hem vist multitud de temes en els quals sense cap pudor ha estat la justícia la que ha assumit atribucions que no li són pròpies. És díficil trobar una situació similar en països del nostre entorn. Perquè a l'anomalia d'uns tribunals decidint sobre el programa educatiu a Catalunya, s'hi podria sumar el TSJC decidint en quina data s'han de celebrar les eleccions autonòmiques o donant i traient actes de diputats al Parlament, inclòs una cosa tan excepcional com hauria de ser apartar un president de la Generalitat com Quim Torra per un acte tan nimi com penjar una pancarta al balcó del Palau de la Generalitat. Podríem posar molts exemples més, però arribaríem a la mateixa conclusió: avui les decisions polítiques de pes les pot acabar prenent amb normalitat absoluta la justícia espanyola i a tothom li acaba semblant el més normal del món.

Això passa perquè la justícia va molt descordada i ha entès que no té límits en la seva actuació, ni carpetes en les quals no pugui entrar perquè quedaria estrany que ho fes. Però tornem a l'ultimàtum del TSJC perquè s'implementi la sentència del 25% de castellà a les escoles catalanes. El conseller d'Educació, Josep González-Cambray, ha dit que recorrerà l'ultimàtum i ha qualificat d'aberrant la interlocutòria del tribunal català. Veurem de què serveix el recurs, quan la sensació és que el govern català juga la partida cada vegada en un terreny de joc més petit i on els marges per fer política han desaparegut. Entre altres coses, perquè el govern espanyol ha desistit de fer la feina que s'espera d'un executiu progressista i ha quedat clar que darrere de la carcassa declarativa que amb la llengua no s'havia de fer política, i tant que se'n fa, i molta.

Els partits catalans han intentat treballar en un acord polític al Parlament que esquivi la posició taxativa del TSJC però, com sempre, els acords polítics, per amplis que siguin, no obliguen la justícia que té la seva pròpia agenda, quan no una mirada molt singular i, no ens enganyem, poc permeable a la llengua catalana. Per això, tornar la situació de la immersió a la casella de sortida és una tasca impossible i només es pot pactar des d'una enorme posició d'inferioritat.