La decisió llargament esperada que el Tribunal Constitucional rebutgés l'últim recurs d'algun dels presos polítics i es pogués iniciar així el camí per portar el cas al Tribunal Europeu de Drets Humans ha arribat. El Constitucional ha esperat un any per resoldre l'expedient, però Jordi Turull ja pot elevar a la justícia europea la revisió de la condemna desproporcionada a 12 anys de presó per sedició i malversació. Era un formalisme imprescindible que el TC avalés la sentència del Tribunal Suprem i ho ha fet amb dos vots en contra del magistrat Juan Antonio Xiol i de la magistrada María Luisa Balaguer, pertanyents ambdós al sector autodenominat progressista de la magistratura; uns altres set membres del Constitucional han avalat la ponència del conservador Pedro González-Trevijano, encara que val la pena ressenyar aquesta divisió en el tribunal en una qüestió en què l'estat espanyol sempre ha apostat perquè les qüestions relacionades amb el procés que arribin a Europa tinguin la unanimitat.

El camí de Turull al Tribunal Europeu de Drets Humans, que seguiran la resta de presos polítics a mesura que el Tribunal Constitucional vagi rebutjant tots i cadascun dels recursos que han presentat contra la seva condemna, no serà ni de bon tros curt. La història recent demostra que la batalla judicial europea es pot arribar a guanyar, ja que Espanya ha patit considerables rebolcades en una plaça en què els tribunals espanyols, des del Suprem al Constitucional o l'Audiència Nacional, tenen molt poc a dir. Aquesta ha estat des del principi la veritable batalla en la qual han posat totes les esperances els nou presos polítics empresonats a Lledoners, Puig de les Basses i Wad-Ras, una vegada es va comprovar, com es temien, que el judici del Tribunal Suprem no acabaria emetent una decisió justa, com han denunciat nombrosos organismes internacionals.

La situació jurídica dels exiliats Carles Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí en països tan diferents en què s'han vist aspectes del seu cas, en diferents moments, com Alemanya, Bèlgica o el Regne Unit, o fins i tot qüestions que han arribat a la justícia europea, reforcen la seva confiança en el fet que la justícia que no han tingut a Madrid l'acabaran tenint a Brussel·les. Per no parlar de la rebolcada que ja va tenir la justícia espanyola amb la llibertat total que va concedir el Tribunal de Brussel·les al conseller Lluís Puig, que va descartar l'extradició, i en un cas que ja està absolutament arxivat en contra del que volia el Suprem. Al final, sempre ha estat aquesta la batalla de l'independentisme, des que van ser detinguts i van conèixer de primera mà que la seva estada a la presó seria llarga i la condemna desproporcionadament injusta i cruel.

Els presos polítics van acceptar aquest envit i així ho han expressat reiteradament. Lluny de conformar-se amb la sentència i de buscar una redempció, han plantejat dues batalles: l'amnistia dels presos polítics i exiliats i arribar a la justícia europea tan aviat com sigui possible. Per contra, el Suprem i el Constitucional han fet el camí invers: demorar al màxim tots els seus actes perquè els presos arribessin a Brussel·les el més tard possible. Però ja no ha estat possible durant més temps i ara s'inicia un joc radicalment nou.