L'excèntrica detenció de l'exvicepresident del Parlament Josep Costa -segons el seu advocat, Gonzalo Boye, fins i tot il·legal- després d'haver-se negat a declarar el passat 15 de setembre, en el marc de la causa judicial seguida contra l'anterior Mesa del Parlament, té molt d'acció repressora ja que, òbviament, hi havia altres sistemes de convocatòria de qui va ser parlamentari en l'anterior legislatura a la Cambra catalana.  A més, el fet que la magistrada del TSJC que porta el cas, Maria Eugènia Alegret, hagi decidit per a tan sorprenent actuació la data del 27 d'octubre, quan es compleix el quart aniversari de la declaració d'independència al Parlament de Catalunya el 2017, no fa sinó posar de manifest que l'independentisme segueix en el punt de mira dels poders de l'Estat.

Òbviament, Costa va quedar a llibertat poques hores després de la seva detenció i es va posar de manifest que l'efecte de la seva pèrdua de llibertat per ordre judicial no només no tenia cap sentit sinó que havia estat un error. A Costa només se li imputa un delicte de desobediència que no comporta presó i, en conseqüència, es pot preguntar a tomb de què venia tot l'espectacle de focs artificials muntat pel TSJC. No és sobrer recordar que la causa instruïda pel TSJC té a veure amb la celebració d'un debat parlamentari i la posterior tramitació per part de la Mesa del Parlament de sengles resolucions sobre el dret a l'autodeterminació i de reprovació de la monarquia.

En concret, les resolucions incloïen expressions com que el Parlament "reitera i reiterarà tantes vegades com vulguin els diputats, la reprovació de la Monarquia, la defensa del dret a l'autodeterminació i la reivindicació de la sobirania del poble de Catalunya per decidir el seu futuro polític". O bé, que la Cambra legislativa catalana "expressa la seva voluntat d'exercir de forma concreta el dret a l'autodeterminació i respectar la voluntat del poble de Catalunya".

No és casualitat que la justícia espanyola entorpeixi amb la seva agenda pròpia l'activitat política. De fet, un dels impediments més clars per a la gestió política ordinària a Catalunya té molt a veure amb els milers de represaliats que encara pateixen alguna causa judicial. El futur d'aquestes causes és sempre incert, ja que fins que no queden definitivament arxivades sempre existeix la possibilitat que es reverteixi la situació. Aquest estat de por permanent està condicionant més del que sembla l'activitat pública a Catalunya ja que actua de manera immisericordiosa i arbitrària.

Qualsevol esforç per restablir una mínima normalitat cau en sac foradat i així succeirà durant anys amb tants casos judicials que hi ha en marxa. Només una llei d'amnistia podria tancar aquesta carpeta i l'estat entén que la seva fortalesa es basa més en la seva resistència a què aquest objectiu tingui un final feliç que a arribar a un acord. Per això, també tots els esforços acaben sent erms i tan frustrants. El cas de Costa és, fins i tot, si es vol, una anècdota, però reflecteix una manera de fer de l'estat espanyol tan implacable en la repressió com impotent en la negociació.