L'alcaldessa de Barcelona ha patit aquest divendres tres derrotes al ple de l'Ajuntament en relació amb la ruptura unilateral que ha dut a terme de les relacions amb Israel i la ciutat de Tel-Aviv. Colau no ha corregit la seva posició, una cosa que no sol ser habitual en una situació com aquesta, ja que a ningú li agrada quedar-se en minoria, i que només és comprensible en el marc de la campanya electoral municipal. El dany reputacional que pugui causar una iniciativa així per a la marca Barcelona és, aparentment, el que menys importa a la seva principal representant, molt més interessada a mobilitzar els seus. I és evident que la crítica a Israel sempre és un pol d'atracció per als comuns i un catalitzador de possibles abstencionistes després d'un mandat —el segon— com a alcaldessa en què només recull suspensos de les diferents enquestes d'opinió que s'han conegut aquests últims mesos.

La primera derrota de Colau al plenari s'ha produït amb el rebuig d'una iniciativa ciutadana que defensava el trencament de relacions i la segona amb l'aprovació d'una proposta del PSC que censurava l'alcaldessa per la ruptura unilateral de relacions. La tercera derrota s'ha produït al ple extraordinari celebrat després de l'ordinari en què s'han rebutjat les polítiques de boicot a Israel i Tel-Aviv. Aquesta última deia: "El Ple del Consell Municipal de l'Ajuntament de Barcelona acorda que, de manera urgent i immediata, el govern municipal restableixi les relacions amb l'Estat d'Israel i l'agermanament de Barcelona amb les ciutats de Tel-Aviv i Gaza". Un grup de partits encapçalats per PSC i Junts l'han tirat endavant amb l'oposició de Barcelona en Comú i Esquerra Republicana.

De les tres votacions fetes pel plenari municipal en relació amb la ruptura de relacions entre Barcelona i Tel-Aviv, hi ha dues lectures més a fer. En el primer cas, que la votació del ple no modifica el decret de l'alcaldessa, ja que la seva autonomia en aquesta qüestió no depèn de majories i minories. Amb la qual cosa sabem que hi ha una majoria en contra, però res no canviarà. En segon lloc, les aliances establertes que, encara que siguin, potser, ocasionals, tothom té en compte quan falten tres mesos per a les eleccions municipals del 28 de maig: per això, se n'intenta treure suc i es mira de reüll, ja que l'escenari polític i d'acords postelectorals està prou obert per desgastar-se mútuament.

Dit això, en les tres votacions PSC i Junts han votat plegats en contra de Colau i en les tres Esquerra ha acudit en un cert auxili de l'alcaldessa o posicionant-se políticament de manera no antagònica, perquè ha votat una vegada amb ella i dues més abstenint-se. Com que en aquests moments a cap de les quatre forces no els interessa fer evidents les seves aliances futures —l'única cosa clara és que Xavier Trias i Ada Colau no pactaran— les anàlisis que es puguin fer són al gust del consumidor i, en cap cas, del grat dels candidats partidaris de facilitar els mínims gestos possibles i que cada elector faci la interpretació que més li plagui.

La sempre complexa i delicada situació política a Israel ha servit, des d'aquest punt de vista, com un element electoral i purament tacticista per part de Colau. També frívol, perquè ho hauria pogut fer en un altre moment per qüestions ideològiques, però només en aquest moment li ha interessat posar-ho sobre la taula per qüestions electorals. I utilitzar Barcelona per a això és donar una puntada de peu als tractats d'amistat entre ciutats i pobles, la qual cosa és de tot menys encertat i elogiable.